Menu
Lectura del llibre de l’Èxode
En aquells dies, Déu digué aquestes paraules: «Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t’he fet sortir de la terra d’Egipte, d’un lloc d’esclavatge. No tinguis altres déus fora de mi.
No et facis cap escultura ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel, a baix a la terra o a les aigües que neixen de sota la terra. No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós: castigo les culpes dels pares en els fills fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen, però sóc bondadós fins a milers de generacions dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
Quan juris, no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu, perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom. Celebra el repòs sagrat del dissabte.
Durant sis dies treballa i ocupa’t en les feines que calgui, però el dia setè és dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No us ocupeu en cap treball, ni tu, ni els teus fills, ni les teves filles, ni els teus criats, ni les teves criades, ni els teus animals, ni els forasters que resideixin a les teves poblacions, perquè el Senyor en sis dies va fer el cel, la terra i el mar, i tot el que es mou en aquests llocs, però el dia setè va reposar.
Per això el Senyor beneí el dissabte i en va fer un dia sagrat.
Honra el pare i la mare, i tindràs llarga vida al país que et dóna el Senyor, el teu Déu. No matis. No cometis adulteri. No robis. No declaris falsament contra un altre. No desitgis la casa d’un altre, ni tampoc la seva esposa, el seu criat, la seva criada, el seu bou o el seu ase; ni res que sigui d’ell».
L’originalitat de la Llei a Israel no és el seu contingut sinó el seu fonament: l’alliberament d’Egipte.
Israel sap, des de llavors i per sempre, que el Déu alliberador els dóna la llei com un camí d’aprenentatge de la llibertat.
“No tinguis altres déus fora de mi”.
Aquest manament és avui plenament vàlid: ídol és tot allò que ens ocupa fins al punt de fer de nosaltres el seu esclau… d’omplir el camp dels nostres pensaments fins al punt de fer-nos oblidar la resta.
“No adoris imatges ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu gelós…”
És un vocabulari amorós: Déu no està gelós de nosaltres sinó de la nostra llibertat, ens vol preservar d’involucrar-nos en falses pistes.
“…perquè el Senyor no deixa sense càstig el qui pren en va el seu nom…”
Cal situar aquest manament en el context judicial: A l’època, el sol fet de prestar-se a jurar la innocència es considerava una prova de no-culpabilitat. Un culpable que jurés, en nom de Déu, de ser innocent, no podia esperar ser absolt per Déu…
Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu. Vénen després els que tracten de la nostra relació amb els altres i finalment els darrers, en forma negativa, marquen els límits per una vida en societat.
“No tinguis altres déus fora de mi”. Aquest manament és avui plenament vàlid: ídol és tot allò que ens ocupa fins al punt de fer de nosaltres el seu esclau… d’omplir el camp dels nostres pensaments fins al punt de fer-nos oblidar la resta.
Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu. Vénen després els que tracten de la nostra relació amb els altres i finalment els darrers, en forma negativa, marquen els límits per una vida en societat.
És perfecta la llei del senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents
il·luminen els ulls. R.
Venerar el Senyor és cosa santa, es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.
Són més desitjables que l’or fi,
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel
regalimant de la bresca. R.
R. Senyor, vós teniu paraules de vida eterna.
Aquest salm és una curiosa lletania en honor de la llei:
“És perfecta la llei del senyor,”
Déu, que ha fet sortir el seu poble de les cadenes de l’esclavatge, el farà sortir de totes les altres cadenes que impedeixen l’home ser feliç. Això és l’Aliança eterna…
La llei és comparable al camí del qual cal no apartar-se’n mai…
“Sigues, doncs, ben ferm i decidit, i mira de posar en pràctica tota la Llei que el meu servent Moisès et va manar, sense desviar-te’n ni a dreta ni a esquerra. Així et sortirà bé tot el que emprenguis. Tingues sempre als llavis aquest llibre de la Llei: repassa-la de nit i de dia, per complir tot el que hi ha escrit. Així duràs a bon terme tot el que emprenguis; tot et sortirà bé” (Josué 1, 7 – 8).
i és perquè és l’únic camí que mena a la felicitat.
Al llarg de la història bíblica, ha quedat palesa la voluntat de Déu que l’home sigui feliç i que per tal d’aconseguir-ho, li dóna un instrument: escoltar la Paraula de Déu inscrita en la llei.
La llei ens ensenya en el quefer diari: l’arrel de la paraula “Torà” en hebreu significa “ensenyar”…
“Són més desitjables que l’or fi, més que l’or a mans plenes; són més dolços que la mel de la bresca”.
En aquests versets podem constatar la distància cultural que ens separa… Pel que fa a l’or, és el mateix llavors que avui: un metall inalterable, preciós, per tant desitjable; no passa el mateix amb la mel: caracteritzava l’abundància i la dolçor. I aquestes eren atribuïdes a l’acció de Déu.
El que és propi d’Israel és la seva experiència de la generositat de Déu: és Ell qui ha pres la iniciativa de crear el món, per amor!. És Ell qui ha pres la iniciativa de salvar el seu poble, simplement per amor!
Israel sap que no només la Paraula de Déu ha creat el món sinó que a més sap que la seva Paraula salva el món:
“T’ha afligit fent-te passar fam, però després t’ha alimentat amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu. Volia que reconeguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor”. (Dt 8,3)
Aquest salm és una curiosa lletania en honor de la llei: “És perfecta la llei del senyor,”
Déu, que ha fet sortir el seu poble de les cadenes de l’esclavatge, el farà sortir de totes les altres cadenes que impedeixen l’home ser feliç. Això és l’Aliança eterna…
Israel sap que no només la Paraula de Déu ha creat el món sinó que a més sap que la seva Paraula salva el món…
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd. Però aquells que Déu ha cridat, tant jueus com grecs, veuen en ell el poder i la saviesa de Déu, perquè en l’absurd de l’obra de Déu hi ha una saviesa superior a la dels homes, i en la debilitat de l’obra de Déu hi ha un poder superior al dels homes.
Pau va consagrar totes les seves energies a anunciar, als seus contemporanis, tant si eren grecs (també de vegades anomenats pagans) com si eren jueus, que Jesús era el Messies,.
Pels seus orígens, ell coneixia molt bé el món jueu i en haver viscut una gran part de la seva joventut amb la seva família a Tars, coneixia també el món grec.
Comencem pels jueus: des de molts segles enllà, l’Antic Testament prometia un Messies, que restauraria la dinastia de David en el tron de Jerusalem i instauraria una pau general i duradora.
Jesús els va decebre… Més greu encara: va morir crucificat! Tinguem en compte que tothom coneixia de memòria aquest verset del Deuteronomi:
“Quan un home que ha comès un crim és sentenciat a mort i l’executen penjant-lo en un arbre, el seu cadàver no ha de quedar penjat tota la nit. L’han d’enterrar el mateix dia, perquè tot home penjat en un patíbul és un maleït de Déu” (Dt 21, 22-23).
Pau va haver d’oposar-se amb bona fe a tota aquesta situació.
Pel que feia als pagans:
“els grecs volen saviesa”
Jesús parlava d’amor i de respecte als altres, d’humilitat i de confiança en Déu. Res a veure amb els discursos filosòfics.
Ara bé, diu Pau, Crist ha ressuscitat: ell és, doncs, l’enviat de Déu!
I encara que això sorprengui (als grecs) o escandalitzi (als jueus), això és així.
Jesús era l’enviat de Déu i no obstant això de bona fe els homes l’han eliminat: com s’han pogut equivocar tant? I com pot ser el Messies aquest crucificat?
Aquestes dues preguntes i aquest misteri o fins i tot, escàndol, han estat presents en el cor de totes les seves cartes.
A força de rellegir les Escriptures i de meditar sobre l’escàndol de la creu del Crist, Pau va descobrir allò que ningú havia imaginat: no solament la creu no ens ha d’escandalitzar, sinó que al contrari, ens ha de meravellar!
La creu és el lloc de la revelació de l’amor més gran! Un amor capaç d’arribar fins a la mort en creu… I la frase de perdó que va pronunciar a la creu ens ha fet descobrir fins on va l’amor de Déu per als homes.
Els millors raonaments nostres no portaran ningú a la fe; davant el misteri de Déu que es manifesta amb la cara desfigurada del Crist a la creu, entre dos bandits, tots els nostres edificis intel·lectuals s’enfonsen com castells de cartes…
Jesús ja havia dit:
“T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11, 25).
Pau…pels seus orígens, coneixia molt bé el món jueu i en haver viscut una gran part de la seva joventut amb la seva família a Tars, coneixia també el món grec.
…els jueus: des de molts segles enllà, l’Antic Testament prometia un Messies… Jesús els va decebre… Més greu encara: va morir crucificat!
Pel que feia als pagans: “els grecs volen saviesa” Jesús parlava d’amor i de respecte als altres, d’humilitat i de confiança en Déu. Res a veure amb els discursos filosòfics.
Ara bé, diu Pau, Crist ha ressuscitat: ell és, doncs, l’enviat de Déu!
La creu és el lloc de la revelació de l’amor més gran! Un amor capaç d’arribar fins a la mort en creu…
Els millors raonaments nostres no portaran ningú a la fe; davant el misteri de Déu que es manifesta amb la cara desfigurada del Crist a la creu, entre dos bandits, tots els nostres edificis intel·lectuals s’enfonsen com castells de cartes…
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
Quan s’acostava la Pasqua dels jueus, Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts. Llavors es va fer un fuet de cordes i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms: «Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare». Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: «El zel del vostre temple em consumia». Llavors els jueus el van interrogar: «Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?». Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, i tu el vols reconstruir en tres dies?». Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
Per l’evangelista Joan el que és “bona notícia” (evangeli) és Jesús mateix; és a dir, la bona notícia, és Jesús.
Per la seva banda, per a l’evangelista Marc (que estem llegint la majoria dels diumenges d’enguany), la “bona notícia” és que el Regne se’ns ha acostat, el tenim aquí. I Marc ens fa contemplar el “goig de l’evangeli” quan Jesús va sembrant el Regne de Déu arreu, encara que els terrenys ben sovint rebutgin la llavor del Regne.
Joan no mira directament el Regne, només mira Jesús.
Joan situa aquest episodi del temple com a segon episodi de la seva narració, després de la idíl·lica escena del vi a Canà i vol deixar molt clar des del principi que en el temple s’hi vénen totes les minúcies enganyoses que pretenen inútilment “connectar” la persona amb Déu.
Els altres tres evangelistes el situen al final dels seus respectius evangelis.
Joan en iniciar l’evangeli deixa clar que en tot cas l’únic “temple” és Jesús.
Aquest episodi del temple prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la pregunta de la samaritana sobre on cal adorar el Senyor, li dirà:
“Creu-me, dona, arriba l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, … els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).
L’acabament del relat d’avui és realment sorprenent:
“Molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots”…
¿En què creuen els qui creuen en Jesús? Creuen “que Ell és el Messies”.
Però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ho explica així als cristians de Corint (2a lectura d’avui):
“Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;…” (1Corintis 1,22).
La fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i de donar la vida, el fa “Messies”.
Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram (Joan 12,12), al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure, respongui: “Aquest no; volem Barrabàs” (Joan 18,40).
Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant de la Vida mateixa de Déu.
“No tinguis altres déus fora de mi”.
Aquest manament és avui plenament vàlid: ídol és tot allò que ens ocupa fins al punt de fer de nosaltres el
seu esclau… d’omplir el camp dels nostres pensaments fins al punt de fer-nos oblidar la resta.
Els primers manaments es refereixen a la nostra relació amb Déu. Vénen després els que tracten de la nostra
relació amb els altres i finalment els darrers, en forma negativa, marquen els límits per una vida en societat.
Aquest salm és una curiosa lletania en honor de la llei: “És perfecta la llei del senyor,” Déu, que ha fet sortir el seu poble de les cadenes de l’esclavatge, el farà sortir de totes les altres cadenes que impedeixen l’home ser feliç. Això és l’Aliança eterna…
Israel sap que no només la Paraula de Déu ha creat el món sinó que a més sap que la seva Paraula salva el món: “T’ha afligit fent-te passar fam, però després t’ha alimentat amb el mannà…Volia que reconeguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor”. (Dt 8,3)
Pau…pels seus orígens, coneixia molt bé el món jueu i en haver viscut una gran part de la seva joventut amb la seva família a Tars, coneixia també el món grec.
…els jueus: des de molts segles enllà, l’Antic Testament prometia un Messies, que restauraria la dinastia de David en el tron de Jerusalem i instauraria una pau general i duradora.
Jesús els va decebre… Més greu encara: va morir crucificat!
Pel que feia als pagans: “els grecs volen saviesa” Jesús parlava d’amor i de respecte als altres, d’humilitat i de confiança en Déu. Res a veure amb els discursos filosòfics.
Ara bé, diu Pau, Crist ha ressuscitat: ell és, doncs, l’enviat de Déu!
I encara que això sorprengui (als grecs) o escandalitzi (als jueus), això és així.
La creu és el lloc de la revelació de l’amor més gran! Un amor capaç d’arribar fins a la mort en creu… I la frase de perdó que va pronunciar a la creu ens ha fet descobrir fins on va l’amor de Déu per als homes.
Els millors raonaments nostres no portaran ningú a la fe; davant el misteri de Déu que es manifesta amb la cara desfigurada del Crist a la creu, entre dos bandits, tots els nostres edificis intel·lectuals s’enfonsen com castells de cartes…
Per l’evangelista Joan el que és “bona notícia” (evangeli) és Jesús mateix; és a dir, la bona notícia, és Jesús.
Per la seva banda, per a l’evangelista Marc (que estem llegint la majoria dels diumenges d’enguany), la “bona notícia” és que el Regne se’ns ha acostat, el tenim aquí.
Joan no mira directament el Regne, només mira Jesús.
…però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ho explica així als cristians de Corint (2a lectura d’avui):
“Els jueus demanen signes prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;…” (1Corintis 1,22).
La fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i de donar la vida, el fa “Messies”.
Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram (Joan 12,12), al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure, respongui:
“Aquest no; volem Barrabàs” (Joan 18,40).
Creure en Jesús-messies (“Jesu-crist”) no és creure en un líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que “donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som invitats, participant de la Vida mateixa de Déu.
Per l’evangelista Joan el que és “bona notícia” (evangeli) és Jesús mateix; és a dir, la bona notícia, és Jesús.
Per la seva banda, per a l’evangelista Marc (que estem llegint la majoria dels diumenges d’enguany), la “bona notícia” és que el Regne se’ns ha acostat, el tenim aquí.
Joan no mira directament el Regne, només mira Jesús.
…però imaginen un “Messies” totalment al revés de com és Jesús. St. Pau ho explica a la segona lectura d’avui…
La fe no és “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que té Jesús de viure i de donar la vida, el fa “Messies”.
Aquesta equivocació en la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclamava Jesús el Diumenge del Ram (Joan 12,12), al Divendres Sant, quan Pilat pregunta a qui volen que deixi lliure, respongui: “Aquest no; volem Barrabàs” (Joan 18,40).
1 Déu va donar al poble d’Israel aquests manaments: *
2 —Jo sóc el Senyor, el teu Déu, * que t’he fet sortir del país d’Egipte, * la terra on eres esclau. *
3 »No tinguis cap altre déu fora de mi. *
4 »No et fabriquis ídols; no et facis cap imatge del que hi ha dalt al cel, aquí baix a la terra o en les aigües d’aquí baix. * 5 No els adoris ni els donis culte, perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc el Déu-gelós: * demano comptes als fills de les culpes dels pares fins a la tercera i la quarta generació dels qui no m’estimen. * 6 Però, per als qui m’estimen i guarden els meus preceptes, mantinc el meu amor durant un miler de generacions. *
7 »No juris en fals pel nom del Senyor, el teu Déu, perquè jo, el Senyor, no tinc per innocent el qui jura en fals pel meu nom. *
8 »Recorda’t de consagrar-me el repòs del dissabte. 9 Tens sis dies per a treballar i fer totes les feines que calgui, 10 però el dia setè és el dia de repòs, dedicat al Senyor, el teu Déu. No facis cap treball ni tu, ni el teu fill, ni la teva filla, ni el teu esclau, ni la teva esclava, ni cap dels teus animals, ni l’immigrant que resideix a la teva ciutat. 11 Perquè en sis dies el Senyor va fer el cel, la terra, el mar i tot el que s’hi mou, però el dia setè va reposar: per això el Senyor ha beneït el dissabte i l’ha consagrat. *
12 »Honra el pare i la mare. Així tindràs llarga vida en el país que et dóna el Senyor, el teu Déu. *
13 »No matis. *
14 »No cometis adulteri. *
15 »No robis. *
16 »No acusis ningú falsament. *
17 »No desitgis la casa d’un altre. No desitgis la seva dona, ni el seu esclau, ni la seva esclava, ni el seu bou, ni el seu ase, ni res del que li pertany. *
18 Tot el poble d’Israel sentia la tronada i el so dels corns. Tots veien els llamps i la muntanya fumejant. El poble tremolava i es mantenia lluny.
19 Llavors van dir a Moisès:
—Tu parla’ns, i nosaltres t’escoltarem. Que no ens parli Déu mateix, que moriríem!
20 Moisès els va respondre:
—No tingueu por: Déu ha vingut per posar-vos a prova. Vol que el reverencieu i no pequeu.
21 El poble es mantenia lluny * quan Moisès es va acostar al núvol espès on Déu era present. *
22 El Senyor manà a Moisès:
—Digues als israelites: “Vosaltres mateixos heu vist com us he parlat des de dalt el cel. 23 No us fabriqueu ídols de plata ni ídols d’or; no els poseu al costat meu.
24 »Fes de terra l’altar que em dediquis. Ofereix-m’hi els teus holocaustos i els teus sacrificis de comunió, els teus anyells o cabrits i els teus vedells, i jo vindré a beneir-te en tots els llocs on faré present el meu nom.
25 »Si em vols dedicar un altar de pedres, no el construeixis amb pedres tallades, perquè, si les treballessis amb eines de ferro, ja les hauries profanades. *
26 »Tampoc no aixequis un altar amb graons per a pujar-hi. Es veuria la teva nuesa quan hi pugessis.” *
El cel parla de la glòria de Déu *
1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.
2 El cel parla de la glòria de Déu, *
l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.
3 Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula,
l’una a l’altra se la revelen les nits.
4 Silenciosament, sense dir res,
sense que ningú els senti la veu,
5 el seu anunci s’escampa a tota la terra,
arriba el seu llenguatge fins als límits del món.
En el cel * hi ha posat un pavelló per al sol,
6 i el sol en surt com un espòs de la cambra,
radiant com un atleta que es llança a la cursa.
7 Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre:
res no s’escapa de la seva escalfor.
8 És perfecta la llei del Senyor, *
l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna saviesa als senzills.
9 Els preceptes del Senyor són dreturers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
10 Venerar el Senyor és cosa santa,
dura per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos, *
tots són justíssims. *
11 Són més desitjables que l’or fi, *
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel *
regalimant de la bresca.
12 El teu servent * hi troba la claror,
és molt profitós d’observar-los.
13 Però qui s’adona d’una falta involuntària?
Purifica’m del que em passa inadvertit. *
14 Preserva’m de l’orgull,
que no s’apoderi del teu servent. *
Així seré irreprensible,
i net d’una gran culpa.
15 Que et complaguin les paraules dels meus llavis
i es mantinguin davant teu els pensaments del meu
cor,
Senyor, penyal meu, redemptor meu!
1 Pau, cridat per voler de Déu a ser apòstol de Jesucrist, * i el germà Sòstenes, * 2 a l’església de Déu que és a Corint, * als santificats en Jesucrist, * cridats a ser sants, juntament amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de nostre Senyor Jesucrist, * Senyor d’ells i nostre. 3 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. *
4 Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, 5 en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. 6 I és que el testimoni de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres, 7 que no us manca cap mena de do, mentre espereu la seva manifestació. * 8 Déu també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist sigueu trobats irreprensibles. * 9 Déu és fidel, * i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. *
10 Germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, us demano que aneu tots d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer. * 11 Perquè la gent de Cloe m’han fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. 12 Vull dir que uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres: «Doncs jo, d’Apol·ló»; * altres: «Jo, de Cefes»; * altres: «Jo, de Crist.» 13 ¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau? 14 Dono gràcies a Déu de no haver-ne batejat cap de vosaltres, fora de Crisp i Gaius; * 15 així ningú no pot dir que heu estat batejats en el meu nom. 16 Per cert, també vaig batejar els de la casa d’Estèfanes, però no recordo haver batejat ningú més. 17 Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, * i sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi la seva força.
18 Els qui van a la perdició tenen per una insensatesa * la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui som salvats, és poder de Déu. * 19 Diu l’Escriptura: Destruiré la saviesa dels savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. * 20 On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? * Déu ha convertit en insensata * la saviesa d’aquest món! 21 El món comptava amb la saviesa de Déu, però malgrat aquella saviesa no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquesta insensatesa que prediquem. * 22 Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, * 23 però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. * 24 Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans. * 25 Perquè allò que sembla insensat en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes. *
26 Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món ni gaires d’influents o de bona família. * 27 Ben al contrari, Déu ha escollit els insensats d’aquest món per confondre els savis; i ha escollit els febles d’aquest món per confondre els forts. 28 Déu ha escollit gent que no compta, els menyspreats d’aquest món; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. 29 Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. * 30 És gràcies a ell que vosaltres viviu en Jesucrist, ja que Déu ha fet d’ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, * 31 perquè, tal com diu l’Escriptura, si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. *
1 El tercer dia es van celebrar unes noces a Canà de Galilea. Hi havia la mare de Jesús. 2 També hi fou convidat Jesús, juntament amb els seus deixebles. 3 Com que el vi s’acabava, la mare de Jesús li diu:
—No tenen vi.
4 Jesús li respon:
—Dona, i jo què hi tinc a veure? * Encara no ha arribat la meva hora. *
5 La seva mare diu als servidors:
—Feu tot el que ell us digui. *
6 Hi havia allà sis piques de pedra destinades a les pràctiques de purificació usuals entre els jueus. * Tenien una cabuda d’uns cent litres cada una. *
7 Els diu Jesús:
—Ompliu d’aigua aquestes piques.
Ells les ompliren fins dalt. 8 Llavors els digué:
—Ara traieu-ne i porteu-ne al cap de servei. *
Ells li’n portaren. 9 El cap de servei tastà aquella aigua convertida en vi. Ell no sabia d’on venia, però els servidors sí que ho sabien, perquè ells mateixos l’havien treta. Aleshores el cap de servei crida el nuvi 10 i li diu:
—Tothom serveix primer els millors vins i, quan els convidats han begut molt, serveix els més ordinaris. Però tu has guardat fins ara el vi millor.
11 Així va començar Jesús els seus senyals a Canà de Galilea. * Així manifestà la seva glòria, i els seus deixebles van creure en ell. *
12 Després d’això va baixar a Cafarnaüm * amb la seva mare, els seus germans * i els seus deixebles, però tan sols s’hi quedaren uns quants dies.
13 Era a prop la Pasqua dels jueus, * i Jesús va pujar a Jerusalem. 14 En el recinte del temple va trobar els venedors de vedells, de moltons i de coloms, * i els canvistes asseguts als seus llocs. * 15 Llavors es va fer un fuet de cordes i els expulsà tots fora del temple, tant els moltons com els vedells. Va tirar per terra les monedes dels canvistes i els va abocar les taules. 16 I digué als venedors de coloms:
—Traieu això d’aquí! No convertiu en mercat la casa del meu Pare! *
17 Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix. *
18 Llavors els jueus el van interrogar:
—Amb quin senyal ens demostres que pots obrar així?
19 Jesús els contestà:
—Destruïu aquest santuari, i en tres dies l’aixecaré. *
20 Els jueus replicaren:
—Aquest santuari ha estat construït en quaranta-sis anys, i tu el vols aixecar en tres dies?
21 Però ell es referia al santuari del seu cos. * 22 Per això, quan va ressuscitar d’entre els morts, els seus deixebles recordaren que havia dit això, i van creure en l’Escriptura i en aquesta paraula de Jesús. *
23 Mentre era a Jerusalem durant els dies de la festa de Pasqua, molts, veient els senyals que feia, van creure en el seu nom. * 24 Però Jesús no es fiava d’ells, perquè els coneixia tots 25 i no necessitava que ningú li expliqués què són els homes: ell sabia prou què hi ha en el cor de cadascú.
