Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor. Senyor, per què deixeu que ens desviem dels vostres camins, que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós? Reconcilieu-vos amb nosaltres per amor dels vostres servents, per amor de les tribus que heu pres per heretat. Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu, si davant vostre es fonguessin les muntanyes!
Cap orella no ha sentit ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós, que salvés els qui esperen en ell. Vós veníeu a trobar els qui feien el bé i es recordaven dels vostres camins.
Però ara us heu disgustat amb nosaltres, que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós.
Tots som semblants a persones impures, cap de les nostres bones obres no és més que la roba tacada d’impureses.
Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda i les nostres culpes se’ns emporten com el vent. No hi ha ningú que invoqui el vostre nom, que es recolzi en vós en desvetllar-se, perquè ens heu amagat la vostra mirada i ens abandoneu a les nostres culpes. Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans.
El text que llegim avui forma el que en diem una “inclusió”: la primera i la darrera línia són dues afirmacions idèntiques i emmarquen tot el text:
“Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre…”
“Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare; nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser; tots som obra de les vostres mans”.
Imatge interessant la del terrisser que ens diu en quin sentit Déu es Pare: no un pare biològic, carnal, sinó n’és el creador; com el terrissaire ho és de la seva peça…
Avui Isaïes ens ha dit que nosaltres som com l’argila i Déu, n’és el terrisser. I nosaltres, que sovint ens sentim febles, cal que ens deixem emmotllurar per les mans amoroses del nostre terrisser.
Cal esmentar que hi havia altres pobles que també invocaven Déu com el seu pare (per exemple a Ugarit, al nord de Palestina, a Síria en el segle 14 aC…). Tanmateix, el títol de Pare, en aquests casos tenia dues significacions: la primera, un sentit d’autoritat; la segona, un sentit de paternitat carnal. La Bíblia ha mantingut el primer sentit d’autoritat però ha refusat el de considerar Déu com un pare biològic.
Ben aviat trobem en els relats bíblics el títol de fill aplicat al poble d’Israel, tot sencer.
Després de David, cada nou rei se l’anomena “fill de Déu” en la seva consagració.
La nostra pregària del Parenostre té les arrels ben llunyanes: pràcticament totes les seves frases les podem trobar a les primeres pregàries jueves recitades a les sinagogues. I tot això molt abans del naixement de Jesús…
L’altre títol que li dóna Isaïes és el de Redemptor, que vol dir Alliberador; el Déu de l’Antic Testament és el qui vol l’home lliure: lliure de tot esclavatge humà i també de tota idolatria, la pitjor de les servituds.
La primera experiència que Israel ha fet de Déu és la de l’alliberament d’Egipte; és per això que diu:
“Vós, Senyor, sou el nostre pare, el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor”.
Tan sols Déu ens pot convertir, fer-nos retornar vers ell:
“Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu…”
Segles més tard, en el Baptisme de Jesús i després en el Calvari, hi va haver esquinçaments…
Pastor d’Israel, escolteu-nos.
Vós que teniu querubins per carrossa,
desvetlleu el vostre poder,
veniu a salvar-nos.
Déu de l’univers,
gireu des del cel els vostres ulls,
veniu i visiteu aquesta vinya
que la vostra mà havia plantat
i havia fet robusta i forta. R.
Que la vostra mà reposi
sobre l’home que serà el vostre braç dret,
el fill de l’home a qui vós doneu la força.
No ens apartarem mai més de vós;
guardeu-nos vós la vida
perquè invoquem el vostre nom. R.
R. Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos
veure la claror de la vostra mirada, i serem
salvats.
Aquest salm és un veritable crit de desemparament: el poble d’Israel, probablement en una celebració penitencial, envia a Déu una súplica.
Per mantenir l’esperança, hom utilitza els records del passat; i és que Déu ha donat mantes vegades proves d’amor: això vol dir que els salvarà una vegada més!
Ells que venien d’Egipte i que eren un grapat d’esclaus escapats…
Anem al context històric: estem en període d’ocupació estrangera; les bèsties ferotges són els enemics del moment…
No sabem exactament de quins enemics concrets hom parla però tots sabem que les ocupacions comporten atrocitats i desgràcies.
Va ser escrit quan l’imperi assiri dominava tota la regió? Això ens portaria molt abans de l’exili a Babilònia, entre el segle novè i setè aC (car la capital del Regne del Nord, Samaria, va ser destruïda el 721 aC).
O va ser escrit després de la conquesta de Jerusalem per Babilònia en el segle sisè aC?. No ho sabem.
Però el cas és que Israel l’hagués pogut cantar en moltes ocasions… i és que encara avui, a la superfície del planeta, coneixem molts pobles que el podrien reinventar pel seu compte!
“Senyor, Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”.
Això és una petició de perdó…
L’amor del vinyataire vers la seva vinya és una imatge de l’amor de Déu.
I aquest amor de Déu pel seu poble, hom l’expressa amb dues imatges privilegiades a la Bíblia: la del vinyater i la del pastor:
“veniu i visiteu aquesta vinya, que la vostra mà havia plantat…”
Una altra imatge admirable i tradicional: la “vinya” és una de les plantes el conreu de la qual reclama una gran cura.
I la història d’aquesta vinya és la història d’Israel.
Jo sóc el bon pastor: conec les meves ovelles” (Jn 10,1 -21). “Jo sóc el cep i vosaltres les sarments” (Jn 15,1 -8).
Jesús és la resposta de Déu a aquesta oració. El nom de “Jesús” significa “Déu salva”. I Jesús és, veritablement, el “rostre” de Déu, l’únic rostre que podem veure. Jesús és el rostre somrient de Déu vers els pecadors, aquest rostre que salva. “No he vingut per als qui estan bons, sinó per als malalts i els pecadors” (Mt 9,12).
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement.
El testimoni que doneu de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres que no us manca cap mena de do, mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor, sigueu trobats irreprensibles. Déu és fidel, i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.
La imatge de la brúixola ens pot ajudar a entendre el què ens vol dir Pau: així com la brúixola indica sempre el Nord (l’agulla sempre hi torna…), el cristià mira sempre l’Avenir.
I els recorda que la primera característica dels cristians és l’espera:
“mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist…”
I si llegim aquesta lectura, avui és perquè l’Advent és el temps on nosaltres descobrirem totes les dimensions de l’Espera cristiana.
Cal llegir els textos d’aquests diumenges d’Advent a tres nivells:
En un primer nivell, l’espera del Messies en el poble jueu, des de David.
L’Advent és el temps de preparació del Nadal, un esdeveniment històric: la vinguda de Crist en la història dels homes.
En el segon nivell, la salvació ja aconseguida amb Jesucrist, la que Jesús inaugura per la seva mort i Resurrecció:
“Sempre beneeixo Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist. De tot us ha enriquit en ell: de tot do de paraula i de coneixement”.
En el tercer nivell, la nostra espera del desplegament definitiu i universal de la victòria del Crist, del regne de Déu.
“Germans, us desitjo la gràcia i la pau de Déu… mentre viviu esperant la manifestació de Jesucrist, el nostre Senyor. Ell també us mantindrà ferms fins a la fi…”
És el que nosaltres esperem: una humanitat sencera alliberada de l’esclavatge del pecat i de la mort. Nosaltres som el poble portador d’aquesta esperança.
Fins i tot quan el mal, l’odi, la violència, el racisme semblen dirigir la història del món, nosaltres creiem, nosaltres estem segurs que el Mal no tindrà la darrera paraula…
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: «Estigueu atents, vetlleu. No sabeu quan vindrà el temps decisiu. L’home que se’n va a terres llunyanes, sortint de casa deixa els seus criats responsables de les tasques que confia a cadascun, i al porter li recomana que vetlli. Igual heu de vetllar vosaltres, perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa; no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada. El tindreu aquí a l’hora menys pensada: mireu que no us trobi dormint. I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu».
Estem vivint uns moments històrics, en els que gran part de la societat (voldria creure que inconscientment) no compta o no creu necessari assumir res, que pretengui superar les vivències experimentades pels nostres sentits i per sensacions més o menys complaents.
I, per tant, en aquest nostre món secularitzat, els cristians, perquè siguem creïbles i interpel·lants, hem de viure amb més autenticitat la bona nova de la vinguda de Déu al món.
I avui se’ns exhorta a estar atents, vetllant, perquè Jesús novament vol venir a nosaltres.
Però cal que el deixem venir, cal que l’acollim.
“Vigileu”, ens diu repetidament l’Evangeli. Som una “història”, començada però encara no acabada.
Per què hem d’entendre la nostra vida com un camí? Se’ns ofereix la plenitud humana com horitzó, i un camí per acostar-nos-hi. L’horitzó es va enfocant a mesura que caminem Per arribar al terme cal estar molt atents a l’horitzó i al camí.
“no sabeu si vindrà al vespre, a mitjanit, al cant del gall, a la matinada”.
Potser aquí Marc fa referència a Pere, quan ve renegar de Jesús mentre el gall cantava tres vegades…
Marc, en el següent capítol ens aclareix què vol dir vetllar: vol dir pregar:
Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere: Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble (Mc 14, 37-38).
Déu, que ens ha creat sense nosaltres, no ens pot portar a la plenitud sense nosaltres, perquè la plenitud a què ens convida, a més de ser un do seu, comporta també la lliure resposta nostra.
Hem rebut la capacitat d’esdevenir semblants a Déu. És una invitació a participar de la Vida de Déu.
Aquest és l’horitzó ofert a la nostra vida. Podríem no haver-lo rebut; però sortosament l’hem rebut, si bé podem refusar-lo. És cosa nostra decidir-ho.
Déu, que és invisible per nosaltres, ens “parla” a través de les coses i persones que veiem. Però hi hem d’estar atents. “Advent”: Déu se’ns acosta. O millor: Déu se’ns fa trobadís en cada persona que acollim; en cada esdeveniment que se’ns fa “paraula” i hi responem.
La nostra Plenitud no és pas algú que ens arriba des de fora sinó que es va generant en nosaltres mateixos quan responem positivament a la invitació de Déu.
Els evangelis no són biografies de Jesús. Els “fets” i “paraules” que s’hi narren han estat remodelats perquè serveixin per comunicar i celebrar la bona notícia que Jesús enuncia i encarna.
Jesús, continua naixent en cada un de nosaltres en la mesura que responem positivament a l’oferta de Déu de participar de la seva Vida, que és Amor.
Per poder interpretar els signes dels temps ens cal, abans de tot, confiar en la nostra capacitat personal de llegir-los i entendre’ls.
Potser aquesta confiança en la nostra capacitat de llegir i entendre els signes del temps sigui la primera i més urgent resposta que se’ns demana avui. En l’Església Catòlica estem massa acostumats a pensar que això és feina de la jerarquia.
Advent: L’esperança dels cristians s’orienta cap el futur, però està sempre ben arrelada en un esdeveniment del passat – Nadal – que ens guia en el present.
1 Qui és aquest que ve d’Edom,
que arriba de Bosrà * amb el vestit vermell?
Duu una roba esplèndida
i avança segur de la seva força.
«Jo sóc el qui proclama la justícia,
el qui lluita per salvar.»
2 Per què, doncs, és vermella la teva roba
i duus el vestit com qui ha trepitjat raïm?
3 «He trepitjat tot sol el raïm del cup,
cap poble no m’ha ajudat.
Els he trepitjat encès de furor,
els he premsat ple d’indignació; *
em saltaven els esquitxos a la roba
i en porto tacat tot el vestit.
4 Duia al cor el dia de fer justícia,
havia arribat l’any de la redempció. *
5 Mirava, i ningú no m’ajudava,
he vist sorprès que ningú no em sostenia.
Però el meu braç m’ha donat la victòria, *
m’ha sostingut la meva indignació.
6 Encès de furor, he trepitjat els pobles,
els ha embriagat el meu enuig:
he escampat per terra la seva sang.»
7 Vull recordar els favors del Senyor
i cantar-li lloances per tot el que ha fet per nosaltres.
Ha revelat la seva gran bondat per Israel,
la seva misericòrdia i el seu amor immens.
8 Ell pensava: «Són el meu poble,
són els meus fills: * no en tindré cap desengany.»
I va ser el seu salvador.
9 Tots els seus sofriments,
ell també els sofria;
i l’àngel que l’assisteix els va salvar.
Pel seu amor i per la seva compassió
els va alliberar,
els prenia en braços, els duia a coll
en aquells primers temps. *
10 Però ells es rebel·laren *
i afligiren el seu esperit sant. *
Per això es convertí en el seu enemic
i va combatre contra ells.
11 Llavors el poble es recordà
dels primers temps de Moisès:
«On és ara el qui els va treure del mar,
amb els pastors del seu ramat? *
On és el qui va posar enmig d’ells
el seu esperit sant? *
12 Ell acompanyava Moisès
amb el seu braç gloriós,
dividia les aigües davant d’ells *
i es feia així un nom etern. *
13 Els conduïa pel fons del mar,
sense ensopegar, com els cavalls per l’estepa
14 o com els animals quan baixen a la plana.
L’esperit del Senyor els guiava cap al lloc de repòs.»
Així, Senyor, menaves el teu poble
i et feies un nom gloriós.
15 Guaita, Senyor, des del cel,
mira des de la teva mansió santa i esplèndida.
Què se n’ha fet, del teu amor ardent i de les teves
proeses?
¿Ja no es commouen per nosaltres les teves entranyes?
¿S’ha estroncat la teva misericòrdia? *
16 Tu ets el nostre pare,
perquè Abraham no sap qui som
i Jacob no ens ha conegut.
Tu, Senyor, ets el nostre pare; *
des de sempre, el teu nom és «Redemptor nostre».
17 Senyor, per què permets
que ens desviem del teu camí,
que el nostre cor s’endureixi i no et veneri?
Reconcilia’t amb nosaltres, que som servents teus:
som el poble que tens per heretat. *
18 ¿Els enemics no en tenen prou de dominar el teu
poble sant,
que han profanat també el teu sant temple? *
19 Des de fa temps ja no ens governes,
i nosaltres ja no portem el teu nom.
Oh, si esquincessis el cel i baixessis!
Al teu davant es fondrien les muntanyes! *
1 Series com un foc que encén la garriga
o que fa bullir l’aigua. *
Així els teus enemics sabrien qui ets:
al teu davant les nacions tremolarien,
2 quan fessis prodigis inesperats i terribles.
Baixaries, i les muntanyes es fondrien davant teu.
3 Mai no s’ha sentit a dir;
cap orella no ha sentit
ni cap ull ha vist mai un altre Déu, fora de tu,
que afavorís així els qui confien en ell! *
4 Però ara has colpit els qui amb goig obraven el bé
i es recordaven dels teus camins.
Tu t’has irritat i nosaltres ens hem desviat,
per més que seguir-te era sempre la nostra salvació.
5 Tots som ara com gent impura,
les nostres bones obres són com una roba tacada
d’impureses.
Ens hem marcit com la fulla caiguda
i les nostres culpes se’ns emporten com el vent.
6 Ningú no invoca el teu nom
ni es desvetlla per recórrer a tu.
Ens amagues la teva mirada
i permets que ens fonguem per les nostres culpes.
7 Però malgrat tot, Senyor, tu ets el nostre pare.
Nosaltres som l’argila, i tu, el terrisser: *
tots som obra de les teves mans. *
8 No t’irritis, Senyor, fins a l’extrem,
no et recordis per sempre de les nostres culpes.
Mira’ns: tots nosaltres som el teu poble.
9 Les teves ciutats santes són un desert,
Sió està despoblada,
Jerusalem és una desolació.
10 El foc ha consumit el temple sant, la nostra glòria,
on et lloaven els nostres pares.
Allò que més estimàvem
és ara una ruïna. *
11 ¿Callaràs, Senyor, veient tot això?
¿Ens afligiràs en silenci, sense mida? *
Pastor d’Israel, escolta
1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Xoixannim». *
Testimoni del recull d’Assaf. * Salm.
2 Pastor d’Israel, escolta,
tu que guies els de Josep com un ramat; *
tu que tens querubins per carrossa, *
3 resplendeix * davant d’Efraïm,
de Benjamí i de Manassès. *
Desvetlla el teu poder,
vine a salvar-nos.
4 Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats. *
5 Senyor, Déu de l’univers,
fins quan estaràs irritat
mentre el teu poble et suplica?
6 Ha de menjar amb llàgrimes el pa,
ha de beure a glops els seus plors.
7 Ens has deixat a les disputes dels veïns;
els enemics es riuen de nosaltres. *
8 Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats. *
9 Una vinya * vas portar d’Egipte;
per plantar-la, tragueres els nadius. *
10 Li havies deixat el terreny net, va arrelar- hi,
va omplir tot el país.
11 La seva ombra cobria les muntanyes,
el seu brancatge, els cedres més alts; *
12 els seus sarments s’estenien fins al mar, *
els seus rebrots, fins al Gran Riu. *
13 Com és que has derrocat la seva tanca
perquè en prenguin el raïm els vianants? *
14 Hi entren els senglars a devastar-la
i les malures dels camps la devoren.
15 Déu de l’univers, torna,
esguarda des del cel i mira, *
vine a visitar aquesta vinya, *
16 el rebrot que la teva mà havia plantat,
el fill * que havies enfortit.
17 Una mirada teva d’amenaça,
i ni rastre quedarà dels qui la tallen i la cremen.
18 Que la teva mà reposi
sobre l’home que hi ha a la teva dreta, *
el fill d’home a qui tu dónes la força.
19 No ens apartarem mai més de tu;
dóna’ns la vida i invocarem el teu nom. *
20 Senyor, Déu de l’univers, renova’ns,
fes-nos veure la llum de la teva mirada
i serem salvats. *
1 Pau, cridat per voler de Déu a ser apòstol de Jesucrist, * i el germà Sòstenes, * 2 a l’església de Déu que és a Corint, * als santificats en Jesucrist, * cridats a ser sants, juntament amb tots els qui pertot arreu invoquen el nom de nostre Senyor Jesucrist, * Senyor d’ells i nostre. 3 Us desitgem la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el Senyor. *
4 Sempre dono gràcies al meu Déu per vosaltres, pensant en la gràcia que ell us ha concedit en Jesucrist, 5 en qui heu rebut tota mena de riqueses, tant de paraula com de coneixement. 6 I és que el testimoni de Crist s’ha refermat tant entre vosaltres, 7 que no us manca cap mena de do, mentre espereu la seva manifestació. * 8 Déu també us mantindrà ferms fins a la fi, perquè el dia que vindrà nostre Senyor Jesucrist sigueu trobats irreprensibles. * 9 Déu és fidel, * i és ell qui us ha cridat a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre. *
10 Germans, en nom de nostre Senyor Jesucrist, us demano que aneu tots d’acord i que no hi hagi divisions entre vosaltres, sinó que estigueu ben units en un sol pensament i en un sol parer. * 11 Perquè la gent de Cloe m’han fet saber, germans meus, que hi ha desavinences entre vosaltres. 12 Vull dir que uns afirmen: «Jo sóc de Pau»; altres:
«Doncs jo, d’Apol·ló»; * altres: «Jo, de Cefes»; * altres: «Jo, de Crist.» 13 ¿És que el Crist està dividit? ¿És Pau qui ha estat crucificat per vosaltres? O heu estat batejats en nom de Pau? 14 Dono gràcies a Déu de no haver-ne batejat cap de vosaltres, fora de Crisp i Gaius; * 15 així ningú no pot dir que heu estat batejats en el meu nom. 16 Per cert, també vaig batejar els de la casa d’Estèfanes, però no recordo haver batejat ningú més. 17 Crist no em va enviar a batejar, sinó a anunciar l’evangeli, * i sense recórrer a un llenguatge de savis, perquè la creu de Crist no perdi la seva força.
18 Els qui van a la perdició tenen per una insensatesa * la doctrina de la creu; però per a nosaltres, els qui som salvats, és poder de Déu. * 19 Diu l’Escriptura: Destruiré la saviesa dels savis i anul·laré la intel·ligència dels intel·ligents. * 20 On són els savis d’aquest món? On són els mestres de la Llei? On són els qui saben discutir? * Déu ha convertit en insensata * la saviesa d’aquest món! 21 El món comptava amb la saviesa de Déu, però malgrat aquella saviesa no va arribar a reconèixer-lo; per això Déu ha volgut salvar els creients per aquesta insensatesa que prediquem. * 22 Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, * 23 però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als pagans, una insensatesa. * 24 Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com pagans. * 25 Perquè allò que sembla insensat en l’obra de Déu és més savi que la saviesa dels homes, i allò que sembla feble en l’obra de Déu és més fort que no pas els homes. *
26 Germans, fixeu-vos qui sou els qui heu rebut la crida: no n’hi ha gaires de savis a la manera d’aquest món ni gaires d’influents o de bona família. * 27 Ben al contrari, Déu ha escollit els insensats d’aquest món per confondre els savis; i ha escollit els febles d’aquest món per confondre els forts. 28 Déu ha escollit gent que no compta, els menyspreats d’aquest món; ha escollit els qui no són res per anul·lar els qui són alguna cosa. 29 Així ningú no es pot gloriar davant de Déu. * 30 És gràcies a ell que vosaltres viviu en Jesucrist, ja que Déu ha fet d’ell la nostra saviesa, la nostra justícia, la nostra santificació i la nostra redempció, * 31 perquè, tal com diu l’Escriptura, si algú es gloria, que es gloriï en el Senyor. *
1 Quan Jesús sortia del temple, un dels seus deixebles li diu:
—Mestre, mira quines pedres i quines construccions! *
2 Jesús li respon: Veus aquestes grans construccions? Aquí no quedarà pedra sobre pedra: tot serà destruït.
3 Després, mentre estava assegut a la muntanya de les Oliveres, enfront del temple, Pere, Jaume, Joan i Andreu * li preguntaren a part:
4 —Digues-nos quan passarà això i quin serà el senyal que tot això està a punt de complir-se. *
5 Aleshores Jesús els va dir:
—Estigueu alerta, que ningú no us enganyi. 6 En vindran molts que es valdran del meu nom i diran: “Sóc jo”, i enganyaran molta gent. 7 Quan sentireu parlar de guerres i de rumors de guerres, no us alarmeu: cal que això succeeixi, * però encara no serà la fi. 8 Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà terratrèmols pertot arreu, hi haurà fam. Així començaran els dolors d’infantament. *
9 »Vosaltres mateixos estigueu alerta. Per causa meva us portaran als tribunals * i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis * perquè doneu testimoni davant d’ells: * 10 cal que, abans de la fi, la bona nova de l’evangeli sigui anunciada a tots els pobles. * 11 I quan se us emportin per posar-vos a les seves mans * no us preocupeu del que haureu de dir: en aquell moment digueu allò que us sigui inspirat, perquè no sereu vosaltres qui parlareu, sinó l’Esperit Sant. * 12 Un germà portarà a la mort el seu germà, i un pare el seu fill; els fills es rebel·laran contra els pares i els mataran. * 13 Tothom us odiarà per causa del meu nom. * Però el qui es mantindrà ferm fins a la fi se salvarà. *
14 »Quan veureu “l’abominació devastadora” instal·lada on no hauria d’estar * —qui ho llegeixi, que ho comprengui!—, llavors els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; 15 el qui sigui al terrat, que no baixi ni entri a casa seva per endur-se’n res, 16 i el qui sigui al camp, que no torni enrere a recollir el mantell. * 17 Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! * 18 Pregueu que això no passi a l’hivern. * 19 Perquè aquells dies seran d’una gran tribulació, com no n’hi ha haguda cap des que Déu va crear el món fins ara * ni tornarà a haver-n’hi cap més. 20 I si el Senyor no hagués decidit d’escurçar aquells dies, no se salvaria ningú; però, per amor als elegits, aquells que ell va escollir, els escurçarà.
21 »En aquell moment, si algú us deia: “El Messies és aquí” o “És allà”, no us ho cregueu. 22 Perquè sorgiran falsos messies i falsos profetes, * que faran senyals i prodigis per esgarriar, si fos possible, els elegits. * 23 Estigueu alerta: jo us ho he dit tot per endavant.
24 »Però aquells dies, després de la tribulació, el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror; 25 les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran. *
26 »Aleshores veuran el Fill de l’home venint entre núvols amb gran poder i majestat. * 27 I llavors ell enviarà els àngels * a reunir els seus elegits des dels quatre vents, de l’extrem de la terra a l’extrem del cel.
28 »Mireu la figuera * i apreneu-ne la lliçó: * quan les seves branques es tornen tendres i comença a treure fulla, coneixeu que l’estiu és a prop; 29 igualment, quan veureu que succeeix tot això, sapigueu que ell * és a prop, que ja és a les portes. 30 En veritat us dic que no passarà aquesta generació sense que tot això hagi succeït. * 31 El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. *
32 »D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res, ni els àngels del cel ni el Fill, sinó tan sols el Pare.
33 »Estigueu alerta, vetlleu, perquè no sabeu quan serà el moment. * 34 Passa com amb un home que se’n va a terres llunyanes. Deixa casa seva, després de donar facultats als seus servents i confiar a cada un la seva tasca; i al porter li mana que vetlli. 35 Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quan vindrà l’amo de la casa: al vespre, a mitjanit, al cant del gall o a la matinada; * 36 no fos cas que arribés sobtadament i us trobés dormint. * 37 El que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu! *
