Menu
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
En aquell temps, Jesús anava al davant pujant a Jerusalem. Quan era a prop de Bet-Fagué i de Bet-Hània, a la muntanya de les Oliveres, envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec: «Aneu al poble d’aquí al davant i, entrant, hi trobareu un pollí fermat, que ningú no ha muntat mai. Deslligueu-lo i porteu-lo. Si algú us preguntava per què el deslligueu, respondreu que el Senyor l’ha de menester». Els dos que Jesús enviava se n’anaren i ho trobaren tot tal com Jesús els ho havia dit. Mentre deslligaven el pollí, els amos els digueren: «Per què el deslligueu?». Ells respongueren: «El Senyor l’ha de menester». Portaren el pollí a Jesús, el guarniren tirant-li els
mantells a sobre i hi feren pujar Jesús.
A mesura que Jesús avançava estenien els mantells pel camí. Quan s’acostava a la baixada de la muntanya de les Oliveres, tota la multitud dels seus addictes, plena d’alegria, començà de lloar Déu a grans crits per tots els prodigis que havien vist, i deien: «Beneït sigui el rei, el qui ve en nom del Senyor. Pau al cel, i glòria allà dalt».
Alguns fariseus que anaven amb la multitud li digueren: «Mestre, renya els teus seguidors». Ell respongué: «Us asseguro que si aquests callessin, cridarien les pedres».
Lectura del llibre d’Isaïes
El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats. Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble. El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere: he parat l’esquena als qui m’assotaven i les galtes als qui m’arrancaven la barba; no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades. El Senyor Déu m’ajuda: per això no em dono per vençut; per això paro com una roca la cara i sé que no quedaré avergonyit.
El poble d’Israel està a l’exili, una situació molt dura i difícil i que els podria portar al descoratjament; Isaïes els recorda que ells són el Servidor de Déu… Perquè el poble d’Israel és el Servidor de Déu alimentat cada dia amb la Paraula.
És la història d’una confiança recíproca: Déu fa confiança al seu Servidor i li confia una missió; i el Servidor accepta aquesta missió amb confiança.
La paraula “escoltar” té un significat ben particular a la Bíblia: vol dir fer confiança.
Confiança que té el seu concepte oposat: sospita, malfiança de les intencions de Déu…
“Un matí i un altre em desvetlla l’orella, perquè escolti com un deixeble”.
Aquesta escolta, aquesta confiança, és un do gratuït de cada matí. És la característica de tot creient: reconèixer que tot és un regal de Déu.
“… i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere…no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades”.
Qui viu amb aquest do permanent de la força de Déu ho pot afrontar tot. I qui té fidelitat a la missió, qui posa en pràctica aquesta escolta, molesta els altres…
El Crist respon exactament a aquest retrat del Servidor de Déu: escolta de la Paraula, confiança i certesa de la victòria enmig de la persecució… Tot això caracteritzava Jesús en el moment precís de les aclamacions de la gent el dia de Rams a Jerusalem, l’inici de la Passió…
Tots els qui em veuen es riuen de mi,
amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa:
«S’ha adreçat al Senyor; que l’alliberi, doncs;
que el salvi, si tant se l’estima».
M’envolta una munió de gossos,
em rodeja un estol de malfactors,
m’han lligat les mans i els peus,
puc comptar tots els meus ossos. R.
Es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba.
Almenys vós, Senyor, no us allunyeu;
força meva, cuiteu a defensar-me. R.
Anunciaré als meus germans el vostre nom,
us lloaré enmig del poble reunit.
Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel. R.
R. Déu meu, Déu meu, per què m’heu
abandonat?
Per comprendre aquest salm, caldria llegir-lo sencer perquè en ser tan llarg (trenta-dos versets), normalment no arribem al final.
És el poble d’Israel que torna de l’exili i que ha estat comparat a un condemnat a mort que ha estat a punt de morir a la creu…
I de mort a la creu, cosa corrent a l’època; ha sofert humiliacions, ultratges… i després, miraculosament, se’n surt i no mor.
Aquest salm supera tots els del seu gènere per la intensitat de la súplica i per la impressionant descripció dels sofriments que pateix el salmista:
Les últimes paraules d’aquest salm són les que donen el seu sentit essencial: encara que sembli una paradoxa, es tracta d’un salm d’acció de gràcies d’Israel que ha ressuscitat en tornar de l’exili.
El que més crida l’atenció és que aquest poeta descriu l’alliberament del seu poble, sota la “vestidura” d’un “crucificat tornat a la vida”.
“Per què m’heu abandonat…” Aquesta oració ens la podem fer nostra. Anem, però, fins al final i diguem: “lloaran el Senyor els qui sincerament el busquen… a vosaltres, vida i felicitat.. Jo visc per a ell… Heus ací l’obra de Déu!”.
Sí, en Jesús s’acompleixen fins i tot els detalls més petits que suggereix el salmista.
A primer cop d’ull, semblaria que aquest salm 21 ha estat escrit pensant en Jesucrist…
Lectura de la carta de sant Pau als cristians de Filips
Jesucrist, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau. Havent-se fet semblant als homes i començant de captenir-se com un home qualsevol, s’abaixà i es féu obedient fins a acceptar la mort, i una mort de creu. Per això Déu l’ha exalçat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra, doblegui el genoll al nom de Jesús, i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor, a glòria de Déu Pare.
Durant l’exili a Babilònia, al segle sisè aC, el profeta Isaïes, de part de Déu, havia assignat una missió i un títol als seus contemporanis, al poble escollit: el títol era el de Servidor de Déu…
“…sinó que es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau”.
Els primers cristians, davant l’escàndol de la creu, van meditar el misteri del destí de Jesús: no van trobar cap millor explicació que aquesta…
Ell va actuar com home, per mostrar-nos el camí, als humans…
Per a Pau, és una evidència que el do de Déu és gratuït.
La meravella de l’amor de Déu és que no necessita els nostres mèrits per sadollar-nos.
Per part de Jesucrist, sempre hi ha hagut acceptació (allò que sant Pau anomena obediència) i en ell no hi ha hagut mai reivindicació: ens mostra el camí a seguir, cal imitarlo…
Jesús va viure la seva vida d’home en la humilitat i la confiança, inclús quan el pitjor arriba, és a dir, l’odi dels homes i la mort.
Atesa la llargada de l’evangeli, el poso en el document annex
Amb la celebració d’avui iniciem la setmana santa, la culminació del camí de Jesús que el porta des de la humiliació de la creu a la glòria de la resurrecció.
El camí de Jesús ens és relatat com un abaixament, un anorreament com ens dirà sant Pau, cada vegada més gran.
Crist perdrà la seva identitat com a Mestre: els seus deixebles l’abandonaran, un d’ells el negarà i un altre el trairà.
Crist perdrà la seva identitat com a jueu: els sacerdots del seu poble l’entregaran als romans fent-lo fora de la jurisdicció del seu poble perquè siguin uns altres els qui l’executin.
Jesús és el Messies, el Rei messiànic d’Israel. I Jesús va voler manifestar públicament aquesta condició seva abans de la Passió. És el que la litúrgia celebra avui, diumenge de Rams.
Ja el profeta Zacaries ho havia profetitzat i ara es compleix. Jesús és ben conscient de qui és i cap on s’encamina.
I aquesta reialesa va ser crucificada. Hem llegit el relat de la Passió i no podem pas mai oblidar qui és qui va sofrir tot això.
I Jesús calla, no es defensa, no reacciona amenaçant o castigant. “El que, en ser insultat, no responia amb insults; en patir, no amenaçava, sinó que es posava en les mans d’Aquell que ho jutja tot amb justícia” (1 Pe 2, 20).
Què puc fer? No em resta sinó demanar la gràcia d’identificar-me amb els patiments de Jesús, la gràcia de fer-los meus. Sentir i viure que Ell passà voluntàriament tot això; Ell, l’amic; Ell, el meu mestre i Senyor.
Un esforç de pressió psicològica no serviria de res, perquè és un do el que Déu m’ha de fer: “demaneu i Déu us donarà, truqueu i Déu us obrirà. Cerqueu i Déu us ho farà trobar”.
En el “nosaltres” de l’Església entrem en comunió amb el “tu” de Jesucrist i, així, assolim el camí cap a Déu
De la mateixa manera que en les vicissituds d’aquest món no es poden assolir grans resultats sense renúncia, el camí envers la vida mateixa, cap a la realització de la pròpia humanitat, està vinculat a la comunió amb Aquell que pujà a les altures de Déu mitjançant la creu.
Tota l´alegria del començament acaba en dol. ¿Quin pot ser el sentit d’aquest contrast?
El regne de Déu que Jesús inaugura és predilecció pels pobres i petits, justícia, solidaritat, comunió, cura de les persones i de la natura, confiança en el Pare. Per això Jesús no entra a Jerusalem a cavall i amb carros de combat, sinó muntat en un pollí.
La Setmana Santa acaba a la Pasqua, el Pare dóna la raó a Jesús, no a Anàs, Caifàs, Herodes i Pilat, i ressuscita Jesús.
El programa i l’estil de Jesús és el definitiu, és l´alternativa als reialmes corruptes d’aquest món i per això el seu Regnat no tindrà fi.
Vivim la Setmana Santa unint la passió de Jesús amb la passió del món que avui pateix Però sempre amb l’esperança Pasqual de Jesús ressuscitat, que la vida triomfa de la mort i el pecat.
Aquesta escolta, aquesta confiança, és un do gratuït de cada matí. És la característica de tot creient: reconèixer que tot és un regal de Déu.
Qui viu amb aquest do permanent de la força de Déu ho pot afrontar tot. I qui té fidelitat a la missió, qui posa en pràctica aquesta escolta, molesta els altres…
El Crist respon exactament a aquest retrat del Servidor de Déu
Les últimes paraules d’aquest salm són les que donen el seu sentit essencial: encara que sembli una paradoxa, es tracta d’un salm d’acció de gràcies d’Israel que ha ressuscitat en tornar de l’exili.
El que més crida l’atenció és que aquest poeta descriu l’alliberament del seu poble, sota la “vestidura” d’un “crucificat tornat a la vida”.
…Jesús va actuar com home, per mostrar-nos el camí, als humans…
Per a Pau, és una evidència que el do de Déu és gratuït.
La meravella de l’amor de Déu és que no necessita els nostres mèrits per sadollar-nos.
Per part de Jesucrist, sempre hi ha hagut acceptació (allò que sant Pau anomena obediència) i en ell no hi ha hagut mai reivindicació: ens mostra el camí a seguir, cal imitar-lo…
Crist perdrà la seva identitat com a Mestre: els seus deixebles l’abandonaran, un d’ells el negarà i un altre el trairà…
Crist perdrà la seva identitat com a jueu: els sacerdots del seu poble l’entregaran als romans fent-lo fora de la jurisdicció del seu poble perquè siguin uns altres els qui l’executin…
I Jesús calla, no es defensa, no reacciona amenaçant o castigant…
Què puc fer jo? No em resta sinó demanar la gràcia d’identificar-me amb els patiments de Jesús, la gràcia de fer-los meus. Sentir i viure que Ell passà voluntàriament tot això;
Ell, l’amic
Ell, el meu mestre i Senyor.
Un esforç de pressió psicològica no serviria de res, perquè és un do el que Déu m’ha de fer: “demaneu i
Déu us donarà, truqueu i Déu us obrirà. Cerqueu i Déu us ho farà trobar”.
1 Això diu el Senyor:
«On és el document de divorci
on consti que he fet marxar la vostra mare?
A quin dels meus creditors us he venut com a esclaus? *
Si heu estat venuts és pels vostres pecats;
per les vostres infidelitats
ha estat abandonada Jerusalem, la vostra mare. *
2 Què ho fa que en arribar no he trobat ningú?
He cridat, i ningú no m’ha respost.
¿La meva mà no seria capaç de rescatar-vos?
¿No tindria prou força per a procurar la llibertat? *
Jo asseco la mar tan sols amb una amenaça
i canvio els rius en desert. *
Llavors els peixos, per falta d’aigua,
moren de set i tot ho empesten. *
3 Jo vesteixo el cel de negre,
li poso un vestit de dol.» *
4 El Senyor Déu
m’ha donat un parlar que convenç,
perquè, amb la paraula, sàpiga sostenir els cansats.
Un matí i un altre em desvetlla
perquè l’escolti
i sàpiga parlar i convèncer.
5 El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella,
i jo no m’he resistit
ni m’he fet enrere.
6 He parat l’esquena als qui m’assotaven,
i les galtes als qui m’arrencaven la barba;
no he amagat la cara
davant d’ofenses i escopinades. *
7 Però el Senyor Déu m’ajuda,
i per això no em dono per vençut; *
per això paro la cara com una roca *
i sé que no quedaré avergonyit. *
8 Tinc a prop el qui em declara innocent.
Qui vol pledejar amb mi?
Compareguem plegats a judici!
Qui em vol acusar? Que se m’acosti!
9 El Senyor Déu em defensa.
Qui em podrà condemnar? *
Tots els qui m’acusen
s’esfilaran com un vestit consumit per les arnes.
10 ¿Qui de vosaltres venera el Senyor
i escolta la veu del seu servent?
Encara que camini a les fosques, sense gens de llum,
que sàpiga confiar en el Senyor
i emparar-se en el seu Déu!
11 Però, en comptes d’això, tots enceneu els vostres
llums
i abrandeu les vostres teies:
camineu, doncs, a la claror dels vostres llums
i de les teies que heu encès!
Aquesta és la sort que us ha reservat la mà del Senyor:
haureu de morir * enmig de penes.
1 Per al mestre de cor: a la tonada de «Aièlet haixàhar».
* Salm del recull de David.
2 Déu meu, Déu meu,
per què m’has abandonat? *
Estàs lluny de salvar-me, *
no t’arriba el meu clam.
3 Déu meu, crido de dia i no respons;
crido de nit i no trobo repòs.
4 I això que tu ets el Sant *
i tens per tron les lloances d’Israel!
5 En tu confiaven els nostres pares,
hi confiaven i els vas alliberar;
6 a tu clamaven i eren salvats,
en tu confiaven i no foren confosos. *
7 Però jo sóc un cuc, * no pas un home,
befa de la gent, menyspreat del poble. *
8 Tots els qui em veuen es riuen de mi, *
fan ganyotes, prenen aires de mofa:
9 «Que s’adreci al Senyor, * que ell el salvi,
que l’alliberi, si tant se l’estima!» *
10 Ets tu qui em tragueres del si de la mare
i em confiares als seus pits;
11 acabat de néixer, em van dur a la teva falda,
des del si de la mare ets el meu Déu. *
12 No t’allunyis, * que el perill és a prop
i no tinc qui m’ajudi.
13 M’envolta un ramat de braus,
m’acorralen vedells de Basan; *
14 uns lleons que destrossen i rugeixen
obren la boca contra mi. *
15 Tot jo m’escolo com l’aigua,
se’m deslloriguen tots els ossos.
El cor, com si fos cera,
se’m fon a dins de les entranyes.
16 La meva gola està resseca * com terrissa,
la llengua se m’encasta al paladar. *
M’ajeus a la pols de la mort.
17 M’envolta una munió de gossos,
m’encercla un estol de malfactors;
m’han foradat les mans i els peus,
18 puc comptar tots els meus ossos.
Em miren, em contemplen satisfets;
19 es reparteixen entre ells els meus vestits,
es juguen als daus la meva roba. *
20 Però tu, Senyor, no t’allunyis;
força meva, vine de pressa a ajudar-me.
21 Allibera la meva vida de l’espasa,
que no mori entre les grapes del gos;
22 salva’m de la gola del lleó,
guarda’m de les banyes del brau.
Senyor, m’has escoltat! *
23 Anunciaré el teu nom als meus germans,
enmig de l’assemblea et lloaré. *
24 «Fidels del Senyor, lloeu-lo,
fills de Jacob, glorifiqueu-lo,
reverencieu-lo, fills d’Israel!
25 Perquè no ha rebutjat ni menyspreat
el qui és pobre i desvalgut;
no li ha amagat la seva mirada,
i quan cridava auxili l’ha escoltat.»
26 En tu s’inspirarà el meu cant
davant de tota l’assemblea;
davant dels fidels oferiré el que vaig prometre.
27 Els humils en menjaran fins a saciar-se, *
lloaran el Senyor els qui el cerquen.
I diran: «Que visqueu per molts anys!» *
28 Ho tindran present i tornaran al Senyor
tots els països de la terra,
es prosternaran davant d’ell
totes les famílies dels pobles. *
29 Perquè la reialesa és del Senyor:
ell és el sobirà de les nacions. *
30 Els qui són a la terra l’adoren,
s’agenollen davant d’ell els qui baixen a la pols.
Per a ell viurà la meva ànima. *
31 Una descendència * servirà el Senyor;
parlaran d’ell a aquesta generació.
32 Vindran a anunciar la seva bondat
al poble que ha de néixer.
I diran: «El Senyor ha fet tot això!»
1 Així, doncs, per tot el que trobeu en Crist d’encoratjament, de consol en l’amor, de comunió en l’Esperit, * d’afecte entranyable i compassiu, * 2 us demano que feu complet el meu goig: tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i units de cor. * 3 No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. * 4 Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. *
5 Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist:
6 Ell, que era de condició divina, *
no es volgué guardar gelosament
la seva igualtat amb Déu, *
7 sinó que es va fer no res: *
prengué la condició de servent *
i es féu semblant als homes. *
Essent humà el seu aspecte,
8 s’abaixà
i es féu obedient fins a la mort, *
i una mort de creu.
9 Per això Déu l’ha exaltat *
i li ha concedit aquell nom *
que està per damunt de tot altre nom,
10 perquè en el nom de Jesús
tothom s’agenolli *
al cel, a la terra i sota la terra, *
11 i tots els llavis reconeguin
que Jesucrist és Senyor, *
a glòria de Déu Pare.
12 Estimats meus, sempre us heu mostrat obedients, no solament quan em trobava entre vosaltres, sinó molt més ara que sóc lluny. Treballeu amb temor i reverència per obtenir la vostra salvació: 13 és Déu qui, per la seva benvolença, actua en vosaltres impulsant la vostra voluntat i les vostres accions. * 14 Feu-ho tot sense murmuracions ni disputes, * 15 i sereu irreprensibles i irreprotxables, fills de Déu sense cap defecte * enmig d’una gent esgarriada i rebel, * entre els quals resplendiu com estrelles en el món, * 16 perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida. Així, el dia que vindrà el Crist * podré gloriar-me de no haver corregut o treballat en va. * 17 I si la meva sang ha de ser vessada com a libació * en el sacrifici que ofereix la vostra fe, * me n’alegro i me’n felicito amb tots vosaltres. 18 Alegreu-vos-en també vosaltres i feliciteuvos-en amb mi! *
19 Espero que, gràcies a Jesús, el Senyor, aviat podré enviar-vos Timoteu. * També jo quedaré més reconfortat quan ell em porti notícies vostres. 20 No tinc ningú més tan compenetrat amb mi i que es preocupi tan sincerament de les vostres coses: 21 els altres busquen els seus propis interessos i no els de Jesucrist. * 22 De Timoteu, en canvi, coneixeu les proves que ha passat: com un fill prop del seu pare, es va posar al meu costat al servei de l’evangeli. * 23 Confio, doncs, que us el podré enviar tan bon punt vegi clara la meva situació. 24 Fins i tot estic convençut que, gràcies al Senyor, jo mateix us vindré a veure aviat.
25 Amb tot, m’ha semblat que havia d’enviar-vos Epafrodit, germà, col·laborador i company meu en el combat, i també enviat vostre i servidor meu en allò que necessito. * 26 Epafrodit tenia moltes ganes de veure-us a tots i passava ànsia, perquè vosaltres estàveu assabentats que havia caigut malalt. 27 És cert que la malaltia el va dur a les portes de la mort, però Déu es compadí d’ell, i no solament d’ell, sinó també de mi, que hauria tingut pena sobre pena. 28 M’he afanyat, doncs, a enviar-vos-el, perquè vosaltres tingueu l’alegria de tornar-lo a veure i la meva tristesa disminueixi. 29 Acolliu-lo, doncs, en el Senyor amb gran alegria i tingueu en gran consideració persones com ell. * 30 Per la causa de Crist ha estat en perill de mort, exposant la vida per suplir-vos a vosaltres en el servei que us havíeu compromès a prestar-me.
Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió
C. Arribada l’hora, Jesús es posà a taula, i els apòstols s’hi posaren amb ell. Jesús els digué:
+ «Com desitjava menjar amb vosaltres aquest sopar pasqual abans de la meva passió! Perquè us asseguro que ja no el menjaré més fins que la Pasqua s’haurà complert en el Regne de Déu».
C. Després prengué un calze, pronuncià l’acció de gràcies i digué: + «Preneu això i repartiu-vos-ho, perquè us asseguro que des d’ara ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya fins que haurà arribat el Regne de Déu».
C. Llavors prengué el pa, digué l’acció de gràcies, el partí i els el donà tot dient: + «Això és el meu cos, entregat per vosaltres. Feu això que és el meu memorial». C. I féu igualment amb el calze, havent sopat, tot dient: + «Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang, vessada per vosaltres. Però mireu, la mà del qui em traeix és aquí, juntament amb la meva, sobre aquesta taula, perquè el Fill de l’home fa el seu camí, com havia estat decidit per endavant. Però ai de l’home que el traeix».
C. Ells començaren a discutir quin d’ells seria capaç de fer una cosa com aquesta. Després hi hagué una disputa entre ells sobre quin havia de ser considerat el més important. Jesús els digué: + «Els reis de totes les nacions disposen com a amos dels seus súbdits, i els qui tenen autoritat es donen el títol de “benefactors”. Entre vosaltres no ha de ser pas així: el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove, i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix. Qui és més important, el qui seu a taula o el criat que el serveix? Oi que ho és el qui seu a taula? Doncs jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix. Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i jo us dono la investidura reial que el meu Pare m’ha donat a mi: vosaltres menjareu i beureu a taula amb mi en el meu Regne, i us asseureu en trons per governar les dotze tribus d’Israel.
+ Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el blat, però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat. I tu, quan sigui fora, conforta els teus germans». C. Pere li digué: S. «Senyor, estic disposat a anar amb vós a la presó i a la mort». C. Jesús li respon: + «T’ho asseguro, Pere: Avui, abans no canti el gall, hauràs negat tres vegades que em coneixes».
C. I els digué: + «Quan us vaig enviar sense bossa, ni sarró ni calçat, us va faltar mai res?» C. Li respongueren: S. «No ens va faltar res». C. Ell els digué: + «Doncs ara, si teniu bossa emporteu-vos-la, amb el sarró i tot, i si no teniu espasa, veneuvos el mantell per comprar-vos-la; perquè allò que diu l’Escriptura: “El van comptar entre els delinqüents”, us asseguro que s’ha de complir en mi; tot el que es refereix a mi s’està complint». C. Ells li digueren: S. «Senyor, aquí hi ha dues espases». C. Els respongué: + «N’hi ha de sobres».
C. Llavors sortí i se n’anà com de costum, a la muntanya de les Oliveres. El seguiren també els seus deixebles. Arribat al lloc els digué: + «Pregueu Déu que no us deixi caure en la temptació». C. Ell s’allunyà a una distància com la d’un tir de pedra, s’agenollà i pregava amb aquestes paraules: + «Pare, si vós ho voleu, allunyeu de mi aquest calze; però que no es faci la meva voluntat sinó la vostra». C. Se li aparegué un àngel del cel que el confortava. En ple combat interior, pregava més intensament, i la seva suor semblava com gotes de sang que queien fins a terra. Quan s’aixecà de la pregària, se n’anà cap als deixebles i els trobà adormits de tristor; i els digué: S. «Per què dormiu? Aixequeu-vos i pregueu, que no caigueu en la temptació».
C. Encara parlava Jesús quan arribà gent; el qui es deia Judes, un dels dotze, els anava al davant i s’acostà a Jesús per besarlo. Jesús li digué: + «Judes, amb un bes traeixes el Fill de l’home?» C. Els qui anaven amb Jesús quan veieren el que passava digueren: S. «Senyor, ataquem amb l’espasa?» C. I un d’ells donà un cop d’espasa al criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta. Però Jesús digué: + «Deixeu-los estar». C. I li tocà l’orella i el curà. Llavors Jesús digué als grans sacerdots, als oficials de la guàrdia del temple i als notables que havien vingut allà per detenir-lo: + «Heu vingut armats amb espases i garrots, com si jo fos un bandoler. Mentre estava amb vosaltres al temple cada dia, no em vau tocar mai. Però ara és la vostra hora, ara les tenebres tenen el poder».
C. Ells se l’endugueren pres i el portaren al palau del gran sacerdot. Pere el seguia de lluny. Encengueren foc al mig del pati, s’assegueren al voltant i Pere s’assegué amb ells. Una criada que el veié assegut vora el foc, se’l mirà i digué: S. Aquest home també anava amb ell». C. Ell ho negà: S. «No, dona; no el conec de res». C. Poc després un altre que el veié li deia: S. «Tu també ets d’ells». C. Pere li contestà: S. «No, home; no ho sóc pas». C. Cosa d’una hora més tard, un altre s’hi entossudí: S.«Segur que aquest era d’ells: fins se li coneix que és galileu». C. Pere respongué: S. «No, home; no sé de què e m parles». C. En aquell moment, mentre el gall cantava, el Senyor es girà i mirà Pere; Pere es recordà de les paraules que el Senyor li havia dit: «Avui, abans no canti el gall, m’hauràs negat tres vegades». I així que va ser fora, va plorar amargament.
C. Els homes que guardaven Jesús, per burlar-se’n, li tapaven la cara, li pegaven i li deien: S. «Prova de profetitzar: endevina qui t’ha pegat». C. I deien moltes més coses per injuriar-lo. Portaren Jesús al sanedrí
C. Quan es va fer de dia es van reunir tots els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei i portaren Jesús al sanedrí. Allà li demanaven: S. «Si ets tu el Messies, digue’ns-ho». C. Ell els contestà: + «Si us dic que sí, no em creureu. Si us faig preguntes, no em respondreu. Però des d’ara el Fill de l’home estarà assegut a la dreta del Poder de Déu». C. Tots lidigueren: S. «Per tant, ets el Fill de Déu?» C. Ell els respongué: + «Sí que ho sóc, teniu raó». C. Ells digueren: S. «Quina falta ens fan els testimonis? Nosaltres mateixos ho hem sentit dels seus propis llavis».
C. Llavors (els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei) s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació: S. «Hem trobat aquest home que subleva el nostre poble, prohibeix de pagar tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei». C. Pilat l’interrogà: S. «Ets tu el rei dels jueus?» C. Ell li respongué: + «Sí, teniu raó». C. Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: S. «No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar». C. Ells insistien: S. «Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí». C. Quan Pilat sentí això, preguntà si aquell home era galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament aquells dies Herodes es trobava a Jerusalem.
C. Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven amb força. Però Herodes amb la seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d’ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren.
C. Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent, i els digué: S. «M’heu portat aquest home com si sublevés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comès cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo, i el deixaré anar». C. Però tota la multitud cridà: S. «Mateu-lo, aquest; indulteu-nos Bar-Abàs». C. Bar-Abàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren: S. «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo». C. Pilat respongué per tercera vegada: S. «Per què? Quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarm entar-lo i el deixaré anar». C. Però ells insistien demanant amb grans crits que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà Jesús a la pena que ells volien.
Quan se l’enduien, agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrere Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: + «Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà: “Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat”. Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos”. Perquè si a un arbre verd fan això, què serà de l’arbre sec?».
C. En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia: + «Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan». C. Es repartiren els seus vestits i se’ls jugaren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien, rient-se’n: S. «Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit». C. Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: S. «Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix». C. Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: «El rei dels jueus».
C. Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo: S. «No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres». C. Però l’altre, renyant-lo, li respongué: S. «Tu que estàs sofrint la mateixa pena, tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal». C. I deia: S. «Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne». C. Jesús li respongué: + «T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís».
C. Ja era cap al migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: + «Pare, confio el meu alè a les vostres mans». C. I havent dit això, expirà. Aquí tothom s’agenolla, i fa una pausa. C. El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia: S. «És veritat: aquest home era innocent». C. I tota la gent que era present en aquell espectacle, després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirants’ho.
C. Hi havia un home que es deia Josep, membre del sanedrí, home noble i bo, natural d’Arimatea, població dels jueus, que esperava el Regne de Déu i no estava d’acord amb tot allò que el sanedrí havia decidit i havia fet. Aquest home anà a trobar Pilat per demanar-li el cos de Jesús, el desclavà, l’amortallà amb un llençol i el posà en un sepulcre tallat a la roca, on encara no havia estat posat ningú. Era el divendres, quan ja començava el capvespre del dissabte. Les dones que havien vingut amb Jesús des de Galilea seguiren fins allà, veieren el sepulcre i com havia estat enterrat el seu cos, i se n’anaren a comprar perfums i ungüents. I durant el dissabte guardaren el repòs que la llei prescrivia.
