Menu
Lectura del llibre del Deuteronomi
Moisès digué al poble: «Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te, per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments. T’afligí fent-te passar fam, però després t’alimentà amb el mannà, que ni tu ni els teus pares no coneixíeu, perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. Recorda’t del Senyor, el teu Déu, que et va fer sortir de la terra d’Egipte, un lloc d’esclavatge; que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins, una terra eixuta, sense aigua, on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura, i t’hi alimentava amb el mannà, que els teus pares no coneixien».
Moisès parla del desert i les dificultats que comporta el fet de viure-hi; però més que això, el que vol palesar és la sol·licitud de Déu en els moments més difícils.
I vol remarcar el fet més important: l’Aliança aconseguida en el Sinaí…
Tota aquesta llarga “travessia”, relatada en els llibres de l’Èxode i Nombres, és el preu pagat per la llibertat…
Moisès presenta aquestes proves com
I tot plegat era una pedagogia de Déu… Si Déu vol que nosaltres reconeguem la nostra dependència respecte d’Ell, és que aquesta dependència ens és vital: Ja en el Gènesi se’ns diu que depenem del seu buf.
I avui llegim:
“… perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu”.
El seu Buf, la seva Paraula… El necessitem a Ell!
Aquest text (i tot el Deuteronomi) no va ser escrit per Moisès sinó que va ser escrit molt de temps després: en una època en què hom podia témer que el poble anava caient en l’”amnèsia”…
Instal·lats a Canà, enmig d’un poble idòlatra, calia una vacuna eficient per tal d’evitar una contaminació; què millor que la fidelitat del poble a l’Aliança!
“T’afligí fent-te passar fam…”
Per recordar-los aquella situació, ara que estan ben acomodats i corren el risc de relegar al museu de les antiguitats els manaments de l’Aliança…
D’altra banda, el reconeixement de la nostra pobresa és el requisit previ a tot encontre de Déu en veritat; quan ens abandonem a la seva acció, llavors és quan ens pot omplir…
Moisès no retorna al passat per sentiment sinó perquè pensant en el futur es preocupa de la fidelitat a les arrels.
Tota aquesta llarga “travessia”, relatada en els llibres de l’Èxode i Nombres, és el preu pagat per la llibertat…
El seu Buf, la seva Paraula… El necessitem a Ell!
Moisès no retorna al passat per sentiment sinó perquè pensant en el futur es preocupa de la fidelitat a les arrels.
Glorifica el Senyor, Jerusalem,
Sió, canta lloances al teu Déu,
que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills.
Manté la pau al teu territori
i et sacia amb la flor del blat.
Envia ordres a la terra,
i la seva paraula corre de pressa, no es detura.
R.Anuncia les seves paraules als fills de Jacob,
als fills d’Israel, els seus decrets i decisions.
No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions. R.
R. Glorifica el Senyor, Jerusalem. Al·leluia.
Aquest salm, en el text hebreu, és la segona part del salm 146 i continuació del mateix tema: himne de lloança a Déu, Senyor de tot, la bondat del qual es manifesta en tota mena de beneficis.
Per als pobles rurals d’altres temps, la “ciutat”, envoltada de muralles i protegida per sòlides portes, era el símbol de la seguretat. Per als pobles flagel·lats per la fam, el “pa” en abundància és símbol de la felicitat i de la vida.
Però Israel no oblida mai que el benefici més gran és el meravellós do de la “Llei”, de l’”aliança” de Déu amb el seu poble: cap altre poble no va ser tractat d’igual manera, cap altre poble no va conèixer els seus designis.
Jerusalem, beneficiària principal dels favors divins, està obligada, de manera especial, a lloar Jahvè.
Ha enfortit els panys i baules que tanquen les seves portes, ha omplert les seves places de nens, ha fet que tot el país tingui pau perfecta i prosperitat.
Ha donat a conèixer de nou la seva paraula, la seva llei al seu poble, permetent així de complir els seus desitjos divins d’agradar-li.
El salm 147 diu que Déu
“envia ordres a la terra, i la seva paraula corre de pressa, no es detura”.
Es tracta d’una “paraula” gairebé personificada, que tendeix a ser diferent de qui la pronuncia.
L’autor del salm no podia pensar en una tal perspectiva, però nosaltres no podem oblidar les paraules de sant Joan: “La paraula es va fer home i visqué entre nosaltres” (Jn 1,14). Sí, Jesús va ser la millor “expressió” de Déu. Els seus fets, els seus gestos, les seves paraules, ens parlen millor de Déu que tots els estudis que s’han fet sobre ell. Ell és “veritablement la Paraula” de Déu en el món.
Per què no tornar a aquests temes per agrair a Déu tot allò de bo que hi ha en les nostres vides quotidianes? Gràcies, Senyor, per la casa que em protegeix… Gràcies, Senyor, pel menjar i l’aliment que no falta… Gràcies, Senyor, per la llibertat i la pau que tenim…
…la “ciutat”, envoltada de muralles i protegida per sòlides portes, era el símbol de la seguretat…el “pa” en abundància és símbol de la felicitat i de la vida.
Però Israel no oblida mai que el benefici més gran és el meravellós do de la “Llei”
… nosaltres no podem oblidar les paraules de sant Joan: “La paraula es va fer home i visqué entre nosaltres” (Jn 1,14). Sí, Jesús va ser la millor “expressió” de Déu. Els seus fets, els seus gestos, les seves paraules, ens parlen millor de Déu que tots els estudis que s’han fet sobre ell.
Ell és “veritablement la Paraula” de Déu en el món.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, el calze de la benedicció que nosaltres beneïm, no és, potser, comunió amb la sang de Crist? El pa que nosaltres partim, no és, potser, comunió amb el cos de Crist? El pa és un de sol. Per això tots nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, ja que tots participem del mateix pa.
Quan els poble antics feien sacrificis als seus déus, normalment ho feien en el temple i en el decurs dels quals menjaven l’animal sacrificat, amb la intenció d’entrar en comunió amb la divinitat.
I al començament de l’Església, va aparèixer el problema de si els cristians podien menjar la carn utilitzada com a sacrifici pels déus.
Sant Pau no hi veia cap inconvenient si aquest fet no escandalitzava els cristians més escrupolosos i si no feia veure els cristians com a còmplices de la idolatria.
Els seus raonaments tenen sempre el mateix fonament: l’Eucaristia ens fa entrar en comunió amb el Déu de Jesucrist.
L’Eucaristia és doncs un àpat de comunió (com ja se solia fer abans) però ara ha canviat el sentit del sacrifici: Déu no espera la mort d’un animal sinó el do de les nostres vides.
És el que ha fet el Crist.
… l’Eucaristia ens fa entrar en comunió amb el Déu de Jesucrist.
Déu no espera la mort d’un animal sinó el do de les nostres vides.
És el que ha fet el Crist.
Lectura de l’evangeli segons sant Joan
En aquell temps Jesús digué als jueus: «Jo soc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn, perquè doni vida al món». Els jueus es posaren a discutir. Deien: «Com s’ho pot fer, aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?». Jesús els respongué: «Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre».
La paraula que més vegades surt en el text d’avui és la paraula vida… La paraula “carn”, aquí, a la boca de Jesús, és equivalent a vida…
Al començament de la història bíblica, el poble hebreu practicava, com molts altres pobles, sacrificis sagnants, d’animals i d’humans. Per entrar en comunió amb la diviniat, hom creia que calia matar: al Déu de la vida se li donava allò que li pertanyia…
La primera etapa de la pedagogia bíblica va ser la prohibició formal dels sacrificis humans:
Llavors Abraham allargà la mà i agafà el ganivet per degollar el seu fill. Però l’àngel del Senyor el va cridar des del cel: — Abraham, Abraham! Ell li va respondre: —Aquí em tens. L’àngel li va dir: —No aixequis la mà contra el noi, no li facis res. Ara sé que reverencies Déu, tu que no li has refusat el teu fill únic. Abraham va alçar els ulls i veié un moltó agafat per les banyes a uns matoll Hi va anar, el va prendre i l’oferí en holocaust en comptes del seu fill (Gn 22, 10-13)
O presentant com a model de sacrifici una simple ofrena de pa i de vi: Melquisedec, rei de Salem, va portar pa i vi. Era sacerdot del Déu altíssim, i va beneir Abram tot dient: —Beneït siguis, Abram, pel Déu altíssim, creador del cel i de la terra. Beneït sigui el Déu altíssim, que t’ha posat a les mans els enemics (Gn14, 18-20).
A la segona etapa, Moisès li dóna un nou sentit: en endavant el que comptarà és l’aliança amb el Déu alliberador. I els profetes, amb la seva pedagogia, posen l’accent no en ofrena sinó en el cor de qui l’ofereix, un cor que estima.
I l’etapa final d’aquesta pedagogia són els famosos versets del “Cant del Servent” d’Isaïes.
Sacrificar és:
El Nou Testament sovint presenta Jesús com el Servent anunciat per Isaïes: la seva vida donada per als homes…
De fet la festa d’avui (Corpus) és reviure el misteri de l’últim sopar. Reparteix el pa i el vi, que simbolitzen el seu cos (la seva persona) i la seva sang (la seva vida), i es dóna com aliment.
El símbol de l’aliment és clau:
d’aliment que nodreix
i de menjar-àpat que uneix, solidari, fraternal (el Regne de Déu és com un banquet).
I el mateix pa i el mateix vi es dóna a tots com a símbol d’amor…
L’amor més gran és el d’aquell que dóna la vida pels seus amics. La mort de Jesús és l’acceptació amorosa de la seva condició humana.
Quan parlem de l’Eucaristia com a sacrifici, estem recordant aquell divendres sant, aquella passió i aquella mort. I és que “sacrificar” significa “fer sagrada una realitat”, en aquest cas, la mort.
És posar en mans de Déu aquell lliurament fins a la mort, donant un sentit únic a allò que es fa amb estima.
Jesús està vinculant la seva presència i el seu do a aquells que participen de l’Eucaristia, i ho fa amb el seu Esperit. Menjar la seva carn i beure la seva sang és un llenguatge simbòlic.
Els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Els pares “gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per poder viure i créixer. És una qüestió d’amor…
La vida donada de Jesús es fa visible quan hi ha algú que la rep. Els que la reben es converteixen així en el nou “cos de Crist”.
Els deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment.
“Menjar”, aquí, vol dir també assumir, fer nostra, aquesta manera de viure.
Anar a combregar sense assumir que la nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corint:
“Així, doncs, qui mengi el pa o begui la copa del Senyor indignament haurà de respondre del cos i la sang del Senyor.” (1C, 11:27)
… La paraula “carn”, aquí, a la boca de Jesús, és equivalent a vida…
La primera etapa de la pedagogia bíblica va ser la prohibició formal dels sacrificis humans. O presentant com a model de sacrifici una simple ofrena de pa i de vi.
Moisès li dóna un nou sentit: en endavant el que comptarà és l’aliança amb el Déu alliberador. I els profetes, amb la seva pedagogia, posen l’accent no en ofrena sinó en el cor de qui l’ofereix, un cor que estima.
…“Cant del Servent” d’Isaïes. Sacrificar és:
El Nou Testament sovint presenta Jesús com el Servent anunciat per Isaïes: la seva vida donada per als homes…
De fet la festa d’avui (Corpus) és reviure el misteri de l’últim sopar. Reparteix el pa i el vi, que simbolitzen el seu cos (la seva persona) i la seva sang (la seva vida), i es dóna com aliment.
Quan parlem de l’Eucaristia com a sacrifici, estem recordant aquell divendres sant, aquella passió i aquella mort. I és que “sacrificar” significa “fer sagrada una realitat”, en aquest cas, la mort.
Jesús està vinculant la seva presència i el seu do a aquells que participen de l’Eucaristia, i ho fa amb el seu Esperit.
Menjar la seva carn i beure la seva sang és un llenguatge simbòlic.
Els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres.
“Menjar”, aquí, vol dir també assumir, fer nostra, aquesta manera de viure.
1 »Mireu de posar en pràctica tots els manaments que avui us dono: així viureu i us multiplicareu, i prendreu possessió del país que el Senyor va prometre als vostres pares. * 2 Recorda’t de tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t’ha fet recórrer pel desert des de fa quaranta anys. * T’ha afligit i t’ha posat a prova per conèixer les inclinacions del teu cor i veure si observaries o no els seus manaments. * 3 T’ha afligit fent-te passar fam, però després t’ha alimentat amb el mannà, * que ni tu ni els teus pares no coneixíeu. Volia que reconeguessis que l’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca del Senyor. * 4 Els teus vestits no s’han fet malbé, ni se t’han inflat els peus durant aquests quaranta anys. * 5 Reconeix, doncs, de tot cor que el Senyor, el teu Déu, et vol educar com un pare educa els seus fills. * 6 Observa els manaments del Senyor, el teu Déu, segueix els camins que ell t’assenyala i sàpigues reverenciar-lo. *
7 »El Senyor, el teu Déu, et porta a un país fèrtil, un país de rierols i de fonts, on les aigües abismals afloren per les valls i les muntanyes; * 8 un país de blat i ordi, de vinyes, figueres i magraners; un país d’oliveres, d’oli i de mel; 9 un país on no menjaràs el pa racionat, on no et mancarà res; un país on hi ha pedra de ferro i on podràs extreure coure de les muntanyes. 10 T’alimentaràs fins a saciar-te i donaràs gràcies al Senyor, el teu Déu, pel país fèrtil que t’haurà donat.
11 »Guarda’t d’oblidar el Senyor, el teu Déu: * no deixis de complir els seus manaments, les seves prescripcions i els seus decrets que avui et dono. 12 T’alimentaràs fins a saciar-te, edificaràs cases confortables i hi viuràs, 13 es multiplicaran els teus ramats de vaques i d’ovelles, acumularàs plata i or, i multiplicaràs tots els teus béns. 14 Mira llavors que no s’enorgulleixi el teu cor i t’oblidis del Senyor, el teu Déu, que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau. * 15 Ell t’ha conduït per aquest desert gran i terrible, infestat de serps verinoses i d’escorpins; * en aquesta terra eixuta i sense aigua, ell ha fet brollar per a tu un doll d’aigua de la roca dura; * 16 en aquest mateix desert, ell t’ha alimentat amb el mannà, que els teus pares no coneixien. T’afligia i et posava a prova perquè a la fi et volia afavorir. * 17 Llavors, quan hauràs aconseguit aquesta prosperitat, no pensis dintre teu que ha estat per la teva força i pel vigor de les teves mans. 18 Recorda que és el Senyor, el teu Déu, el qui t’haurà donat la força necessària per a aconseguir aquests béns, complint així el compromís de l’aliança que va jurar als teus pares, * tal com el compleix avui.
19 »Però si t’oblides del Senyor, el teu Déu, si vas darrere altres déus, els dónes culte i els adores, avui us asseguro que desapareixereu completament. 20 Si no obeïu el Senyor, el vostre Déu, desapareixereu igual com les nacions que el Senyor haurà fet desaparèixer davant vostre. *
Dóna bo de cantar al nostre Déu *
1 Al·leluia!
Lloeu el Senyor:
dóna bo de cantar al nostre Déu,
és agradós de cantar-li lloances. *
2 El Senyor reconstrueix Jerusalem, *
aplega els dispersats d’Israel. *
3 Guareix els cors desfets
i els embena les ferides.
4 Té comptat el nombre dels estels,
els crida cada un pel seu nom. *
5 És gran el Senyor, i és molt poderós,
és infinita la seva saviesa. *
6 El Senyor sosté els desvalguts,
però abat els injustos fins a terra. *
7 Entoneu accions de gràcies al Senyor,
canteu amb les cítares al nostre Déu. *
8 Ell cobreix el cel de nuvolades,
assegura les pluges a la terra,
fa néixer l’herba a les muntanyes.
9 Dóna l’aliment al bestiar *
i a les cries dels corbs que l’hi reclamen.
10 No es complau en la força dels cavalls *
ni en els peus lleugers del guerrer.
11 El Senyor es complau en els qui el veneren,
en els qui confien en el seu amor.
12 Glorifica el Senyor, Jerusalem;
Sió, canta lloances al teu Déu, *
13 que assegura les teves portes
i beneeix dintre teu els teus fills;
14 manté la pau en el teu territori
i et sacia amb la flor del blat. *
15 Envia ordres a la terra,
corre de pressa la seva paraula.
16 Tira neu com flocs de llana,
escampa com cendra la gebrada.
17 Llança el seu glaç com molles de pa:
tanta fredor, qui la pot resistir?
18 Envia la seva paraula, i tot es desglaça;
fa bufar els seus vents, i l’aigua s’escola.
19 Anuncia la seva paraula als fills de Jacob, *
als fills d’Israel, els seus decrets i decisions.
20 No ha obrat així amb cap altre poble,
no els ha fet conèixer les seves decisions. *
1 Germans, no vull que desconegueu que els nostres pares estaven tots sota el núvol, tots van passar el mar, * 2 i tots, per mitjà del núvol i el mar, foren batejats en Moisès; * 3 tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual *
4 i tots van beure la mateixa beguda espiritual: bevien d’una roca * espiritual que els acompanyava, * i aquesta roca era el Crist. 5 Però la majoria no foren agradables a Déu, com ho demostra el fet que van quedar estesos pel desert.
* 6 Tot això era un exemple per a nosaltres, * perquè no desitgem coses dolentes, tal com ells van desitjar. * 7 I no sigueu idòlatres, com alguns d’ells ho van ser, tal com diu l’Escriptura: El poble es va asseure a menjar i beure, i acabat s’aixecaren per divertir-se. * 8 No ens llancem a cometre actes libidinosos, com ho feren alguns d’ells, i en un sol dia en van caure vint-i-tres mil. * 9 No temptem el Crist, com alguns d’ells el temptaren, i van morir picats per les serps. * 10 No murmureu, com alguns d’ells murmuraren, i van morir a mans de l’exterminador. * 11 Tot això que els succeïa era un exemple, i va ser escrit per a advertir-nos a nosaltres, que ja ens trobem a la fi dels temps. *
12 Per tant, qui es pensi estar dret, que miri de no caure. * 13 Les proves que heu hagut de suportar no eren sobrehumanes; Déu és fidel * i no permetrà que sigueu temptats per damunt de les vostres forces. I, juntament amb la prova, us donarà el mitjà de sortir-ne i poder-la suportar. *
14 Per tot això, estimats meus, fugiu de la idolatria. * 15 Us parlo com a gent assenyada: jutgeu vosaltres mateixos això que dic. 16 La copa de la benedicció que nosaltres beneïm, ¿no és comunió amb la sang de Crist? El pa que partim, ¿no és comunió amb el cos de Crist? * 17 El pa és un de sol, i per això nosaltres, ni que siguem molts, formem un sol cos, * ja que tots participem d’aquest únic pa. 18 Mireu el poble d’Israel: ¿no és cert que els qui mengen la carn de les víctimes estan en comunió amb l’altar? * 19 Què vull dir amb això? ¿Que la carn sacrificada als ídols o els mateixos ídols són alguna cosa? * 20 Més aviat vull dir que aquests sacrificis no són oferts a Déu, sinó als dimonis, * i jo no voldria que entréssiu en comunió amb els dimonis. 21 No podeu beure alhora la copa del Senyor i la copa dels dimonis! No podeu participar de la taula del Senyor i de la taula dels dimonis! * 22 O és que volem provocar la gelosia del Senyor? * Que potser som més forts que no pas ell?
23 Alguns diuen: «Tot és permès.» Però sapigueu que no tot convé. «Tot és permès», però no tot edifica. * 24 Que ningú no busqui el propi interès, sinó el dels altres. * 25 Mengeu de tot el que es ven al mercat, sense preguntar res per escrúpols de consciència, 26 perquè és del Senyor la terra i tot el que s’hi mou. * 27 Si un que no és creient us convida i vosaltres accepteu la invitació, mengeu de tot el que us ofereixi, sense preguntar res per escrúpols de consciència. * 28 Però si algú us diu: «Això és carn sacrificada en un temple pagà», no en mengeu, per consideració al qui us ho adverteix i que en fa un cas de consciència. * 29 I quan dic consciència no em refereixo a la vostra, sinó a la seva. Ara bé, per què la meva llibertat ha de ser judicada per la consciència d’un altre? * 30 Si jo dono gràcies a Déu pel que menjo, per què he de ser criticat pel menjar del qual dono gràcies? * 31 Així, doncs, tant si mengeu com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu. * 32 Però no sigueu mai ocasió d’escàndol, ni per als jueus, ni per als grecs, * ni per a l’Església de Déu. 33 Feu com jo, que procuro de complaure’ls tots en tot, no cercant el meu propi bé, sinó el bé de tots, perquè se salvin.
1 Després d’això, Jesús se’n va anar a l’altra banda del llac de Galilea o de Tiberíades. 2 El seguia molta gent, perquè veien els senyals que feia amb els malalts. 3 Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els seus deixebles.
* 4 Era a prop la Pasqua, la festa dels jueus. *
5 Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que acudia cap a ell, digué a Felip:
—On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests?
6 De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer.
7 Felip li va respondre:
—Ni amb dos-cents denaris * no n’hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú.
8 Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu:
9 —Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d’ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent?
10 Jesús digué:
—Feu seure tothom.
En aquell indret hi havia molta herba i s’hi assegueren; només d’homes, eren uns cinc mil. 11 Llavors Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. 12 Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles:
—Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res.
13 Ells els van recollir i amb els bocins d’aquells cinc pans d’ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d’haver menjat. *
14 Quan la gent veié el senyal que ell havia fet, començaren a dir:
—Realment, aquest és el profeta que havia de venir al món. *
15 Jesús s’adonà que venien a emportar-se’l per fer-lo rei, i es retirà altra vegada tot sol a la muntanya.
16 Al capvespre, els seus deixebles van baixar al llac * 17 i s’embarcaren en direcció a Cafarnaüm, a l’altra riba. Ja s’havia fet fosc i Jesús encara no s’havia reunit amb ells; 18 a més, com que el vent bufava fort, el llac s’anava encrespant. 19 Quan havien remat unes dues o tres milles, * van veure que Jesús s’acostava a la barca caminant sobre l’aigua, i es van esglaiar. 20 Ell els diu:
—Sóc jo, * no tingueu por.
21 Volien fer-lo pujar a la barca, però tot seguit la barca tocà terra al lloc on anaven. *
22 L’endemà, la gent encara era a l’altra banda del llac. * Llavors s’adonaren que allí només hi havia hagut una barca i que Jesús no hi havia pujat amb els seus deixebles, sinó que ells se n’havien anat tots sols. 23 Altres barques havien arribat des de Tiberíades fins a prop de l’indret on havien menjat després que el Senyor digués l’acció de gràcies. 24 Així, doncs, quan la gent s’adonà que Jesús no era allí, ni tampoc els seus deixebles, van pujar a les barques i se n’anaren a Cafarnaüm a buscar Jesús.
25 Així que el trobaren a l’altra banda del llac, li van preguntar:
—Rabí, quan has arribat?
26 Jesús prengué la paraula i els digué:
—En veritat, en veritat us ho dic: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats. 27 Però no us heu d’afanyar tant per l’aliment que es fa malbé, sinó pel que dura * i dóna vida eterna. I el Fill de l’home us donarà aquest aliment, perquè Déu, el Pare, l’ha marcat amb el seu segell. *
28 Ells li preguntaren:
—Com hem d’actuar per a fer les obres de Déu?
29 Jesús els respongué:
—L’obra que Déu vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat.
30 Li replicaren:
—I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? Què pots fer? * 31 Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l’Escriptura: Els donà pa del cel per aliment. *
32 Llavors Jesús els respongué:
—En veritat, en veritat us ho dic: no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el meu Pare qui us dóna l’autèntic pa del cel. 33 El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món.
34 Ells li demanen:
—Senyor, dóna’ns sempre pa d’aquest. *
35 Jesús els diu:
—Jo sóc el pa de vida: qui ve a mi no passarà fam i qui creu en mi no tindrà mai set. * 36 Però ja us ho he dit: vosaltres m’heu vist i encara no creieu. * 37 Tots els qui * el Pare em dóna * vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, 38 perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat. *
39 I la voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. * 40 Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tot aquell qui veu el Fill i creu en ell tingui vida eterna. I jo el ressuscitaré el darrer dia.
41 Aleshores els jueus es posaren a murmurar d’ell perquè havia dit: «Jo sóc el pa que ha baixat del cel», * 42 i es preguntaven:
—Aquest, ¿no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare! * ¿Com és que ara diu que ha baixat del cel?
43 Jesús els digué:
—No murmureu entre vosaltres. 44 Ningú no pot venir a mi si el Pare que m’ha enviat no l’atreu. * I a aquest, jo el ressuscitaré el darrer dia. 45 En els Profetes hi ha escrit: Tots seran instruïts per Déu. * Tots els qui escolten el Pare i acullen el seu ensenyament vénen a mi. 46 No és pas que algú hagi vist el Pare: només l’ha vist el qui ve de Déu; * aquest sí que ha vist el Pare. 47 En veritat, en veritat us ho dic: els qui creuen tenen vida eterna. * 48 Jo sóc el pa de vida. 49 Els vostres pares van menjar el mannà en el desert, però van morir. 50 Aquest, en canvi, és el pa que baixa del cel perquè el qui en mengi no mori. 51 Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré és la meva carn per a la vida del món. *
52 Llavors els jueus es posaren a discutir entre ells. Deien:
—Com pot donar-nos aquest la seva carn per a menjar?
53 Jesús els respongué:
—En veritat, en veritat us ho dic: si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no teniu vida en vosaltres. 54 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. 55 La meva carn és veritable menjar i la meva sang és veritable beguda. 56 Qui menja la meva carn i beu la meva sang, està en mi, i jo, en ell. 57 A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. * 58 Aquest és el pa que ha baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre.
59 Tot això, Jesús ho digué mentre ensenyava en una sinagoga, a Cafarnaüm.
60 Llavors molts dels seus deixebles, després de sentir-lo, van dir:
—Aquestes paraules són molt dures. ¿Qui és capaç d’acceptar-les?
61 Jesús, sabent que els seus deixebles murmuraven de tot això, els digué:
—Això us escandalitza? 62 Doncs què direu quan veureu el Fill de l’home pujant on era abans? * 63 És l’Esperit qui dóna vida; la carn no serveix de res. * Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. 64 Però entre vosaltres n’hi ha alguns que no creuen.
Des del principi, Jesús sabia qui eren els qui no creien i qui l’havia de trair. * 65 I afegí:
—Per això us he dit que ningú no pot venir a mi si no li ho concedeix el Pare. *
66 Des d’aquell moment, molts dels seus deixebles es van fer enrere i ja no anaven més amb ell. 67 Llavors Jesús digué als Dotze:
—¿També vosaltres em voleu deixar?
68 Simó Pere li respongué:
—Senyor, a qui aniríem? Tu tens paraules de vida eterna. 69 I nosaltres creiem i sabem que tu ets el Sant de Déu.
70 Jesús els digué:
—¿No us vaig escollir tots dotze? Però un de vosaltres és un diable. *
71 Es referia a Judes, fill de Simó Iscariot. Era ell, un dels Dotze, qui l’havia de trair. *
