Menu
Lectura de la profecia de Jonàs
El Senyor va fer sentir a Jonàs la seva paraula i li digué: «Ves a Nínive, la gran capital, i proclama-hi el que jo et diré». Jonàs se n’anà a Nínive, tal com el Senyor li havia manat. Nínive era una ciutat grandiosa. Per recórrer-la tota calia fer tres dies de camí. Jonàs començà a fer una jornada de camí dintre la ciutat i cridava: «D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda». La gent de Nínive cregué en Déu: proclamaren un dejuni i, des dels més poderosos fins als més humils, es vestiren de sac negre. Déu veié que de fet es convertien i s’apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d’ells la desgràcia amb què els havia amenaçat.
El llibre de Jonàs és molt curt, només quatre capítols. Va ser escrit molt tard, vers el segle IV o III aC i conte la història d’un profeta, Jonàs, que havia viscut cinc-cents anys abans. Està ple de lliçons pels seus contemporanis…i per a nosaltres també!
I ara el conte:
Hi havia a Israel un profeta de nom Jonàs a qui Déu li va dir: “No n’hi ha prou que tu treballis per convertir el meu poble en un país tan petit: jo t’envio en missió a Nínive”; en els mapes actuals, les ruïnes de Nínive són a prop de Mossul, al nord de l’Iraq.
Jonàs hauria volgut obeir Déu, però la por va parlar més fort que el mateix Déu. En el segle vuitè aC, significava anar al cor de l’enemic més poderós d’Israel, pagà i delerós de més conquestes. I era tan gran la ciutat que calien tres dies per recórrer-la, i si a més calia aturar-se a cada cantonada a predicar!: Jonàs la va considerar una missió impossible, vaja!
Va fer orelles sordes i es va embarcar vers l’oest, el més lluny possible de Nínive, vers Tarsis, és a dir, a la fi del món…
I tot navegant, s’aixecà una gran tempesta; ell dormia a la bodega… i com a home de la seva època, ell hi va veure una relació entre la seva desobediència a Déu i la tempesta… i ho va dir als seus companys. I ells decidiren tirar el profeta per la borda per apaivagar la còlera i pregar a aquest Déu desconegut que Jonàs havia fet enfadar…
Però Déu no abandonà Jonàs: un gran peix se l’empassa. Dintre d’aquest gran peix, protegit per ell, Jonàs prega… i això el converteix! Quan el peix l’escup a la terra ferma, tres dies més tard, Jonàs surt cap a Nínive, sense discutir… I quan hi arriba, en menys d’una jornada, tots els ninivites es converteixen; inclús els animals fan penitència!
Només en restava un per convertir (i aquí hi ha el suc d’aquest conte!): Jonàs mateix!
Ell volia que la còlera de Déu caigués sobre els ninivites, no el perdó. I indignat, es va instal·lar als afores de Nínive. Era estiu i el sol lluïa de valent: Déu, que no l’oblidava, va fer créixer una carbassera per protegir Jonàs.
L’endemà, Déu va fer assecar la carabassera: Jonàs es va enfurismar.
“El Senyor va dir: Aquesta carabassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys! ¿I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones que no distingeixen el bé del mal, a més de tant de bestiar? (Jn 4,10-11, darrer capítol i final).
D’aquest petit conte, en podem treure algunes lliçons:
Primera. Déu estima tots els homes i només espera un petit senyal per part d’ells per perdonarlos:
“Déu veié que de fet es convertien i s’apartaven del mal camí, i es va desdir de fer caure sobre d’ells la desgràcia amb què els havia amenaçat”.
Segona: Déu és el Déu de l’univers i no està limitada a un lloc, a un país, a una religió.
Tercera: Aquells que considerem pagans o pecadors són sovint més diligents que nosaltres en escoltar la Paraula. Quan Jesús va parlar més tard del “signe de Jonàs”, va recordar l’estança de tres dies al ventre del peix, però sobretot va preguntar als seus contemporanis: “Sabreu veure en el Fill de l’Home el “signe” que els ninivites van saber veure en Jonàs?”
Quarta: Aquest conte hom el va inventar després de l’exili a Babilònia, en una època en què els profetes volien recordar que Déu vol salvar la humanitat sencera, no només el poble escollit.
Cinquena: La petita història de la carabassera és força pedagògica: Déu vol fer comprendre a Jonàs que “tu no est un bon profeta si tu no estimes com jo tots els homes”.
Decididament, Déu és més gran que el nostre cor!
Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes,
que aprengui els vostres camins.
Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me,
perquè vós sou el Déu que em salveu.
Recordeu-vos, Senyor, de la vostra pietat
i de l’amor que heu guardat des de sempre.
Compadiu-vos de mi, vós que estimeu tant. R.
El Senyor, bondadós i recte,
ensenya el bon camí als pecadors.
Encamina els humils per sendes de justícia,
els ensenya el seu camí. R.
R. Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes.
El salm 24 és precisament la pregària d’un pecador: un pecador que vol canviar de camí, que es vol convertir.
“Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”.
“Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins”.
Un pecador que confia en la misericòrdia de Déu… I que segons ens ha dit Ezequiel a la primera lectura, sempre hi ha un avenir possible, sempre hom pot canviar de ruta…
En hebreu, la paraula “convertir-se”, té el significat de “fer mitja volta”. El salm ens diu que mai és tard per fer aquest pas… Sempre hi ha un futur possible…
“Encamina els humils per sendes de justícia, els ensenya el seu camí”.
L’única cosa que ens demana és la humilitat, no la virtut…
La paraula “humils” és molt freqüent a la Bíblia: són aquells que anomenem pobres d’esperit.
Aquells a qui Déu ensenya el seu camí: no és que Déu els esculli o els prefereixi sinó que els altres no escoltarien Déu perquè no senten la necessitat. En llatí, les paraules pregària i precarietat tenen la mateixa arrel…
El salm d’avui és dels que s’anomena “alfabètic”: vint-i-dos versets cadascun començant per les lletres de l’alfabet hebreu, per ordre.
L’artifici “alfabètic” –freqüent en els salms de to sapiencial– fa que les idees se succeeixin amb força llibertat, sense una connexió gaire evident.
El jueu creient sap que si Déu ha donat la Llei a l’home, és per a la seva felicitat: Així doncs, la Llei és un regal de Déu…
Hem de tenir en compte que el pecador que parla en el salm no és un individu: és el poble d’Israel tot sencer. Més que la pregària personal d’un individu aïllat, aquest salm ha estat compost per a celebracions penitencials en el temple de Jerusalem.
I si llegiu el salm sencer, trobareu aquest final: “Déu meu, redimeix Israel de tots els mals que l’afligeixen”.
No hi ha enlloc menys individualisme que en el poble de la Bíblia.
A través de les generacions, una veritable solidaritat va unir el patriarca als seus antecessors i recíprocament, tot creant un lligam del poble sencer.
I és que des del començament de la història bíblica, tot estava centrat en el poble; de forma progressiva, però, hom va anar descobrint la importància de l’individu: Una de les consecucions del pensament bíblic és la d’haver sabut donar cabuda a l’individu sense haver negat la comunitat.
Avui nosaltres posem més l’accent en la felicitat personal; fins al punt que la nostra societat de vegades fa la impressió d’estar polaritzada en la defensa dels drets individuals en detriment dels valors comunitaris.
Jesús ens salva, ens perdona. Va parlar d’ell mateix com “el camí cap al Pare”: en aquest salm es parla quatre cops dels ”camins de Déu”, dos cops de “les vostres rutes, les sendes de justícia”, dos cops se li demana que “ens guiï”.
La fidelitat a Déu, la fe, és una saviesa superior, un estil de vida, un camí de felicitat. No deixem de meditar aquesta bella imatge del “camí”: ens convé avançar… caminar… “pels camins de Déu”.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l’oportunitat present. Des d’ara, els qui tenen muller han de viure com si no en tinguessin, els qui ploren, com si res no els fes plorar, els qui estan contents, com si res no els alegrés, els qui compren, com si no tinguessin res, i els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin cap, perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat.
“Vull dir, germans, que no podem deixar perdre l’oportunitat present”
Ens diu que el temps és limitat…
En el text grec, Pau utilitza una imatge pròpia de navegació: “el temps ha recollit les seves veles”:
Quan un vaixell albira el port, recull les veles per entrar-hi. Per a Pau, la humanitat és com un vaixell al final del seu viatge: l’arribada al port és imminent, és a dir, propera i certa. Ara se’ns fa més entenedora la darrera frase:
“perquè aquest món que veiem amb els ulls passa aviat”.
El nucli d’aquest text és, doncs, la invitació a aixecar els ulls per damunt del nostre horitzó quotidià, per mirar, en l’horitzó de Déu, el món nou que està naixent.
És el nostre esguard del món el que canvia, i, de cop, tota la nostra manera de viure.
Més aviat es tracta de dues maneres de viure les mateixes realitats, la manera pagana i la manera cristiana, la manera d’Adam i la manera del Crist.
Sembla que amb la seva correspondència amb Pau, els responsables de l’església de Corint li havien consultat qüestions pràctiques de la vida quotidiana, en particular sobre el matrimoni: la vida sexual és compatible amb la santedat?
Pau no dóna pas cap norma concreta sinó la clau del comportament cristià: sigui quin sigui el nostre estat de vida, viure en cristià és viure amb els ulls mirant el regne, com el corredor que només té la mirada en la meta, no en els seus peus!
Pau es dirigeix a diferents categories de cristians, casats, solters, rics, pobres: “viviu tots a la manera de Crist” els diu.
Circumcisos, incircumcisos: “La circumcisió no té cap valor, ni tampoc la incircumcisió: el que val és complir els manaments de Déu (1 Co 7, 19,21).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova».
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: «Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes». Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús.
Els Evangelis no són cròniques de fets objectius sinó relats, creats per les diferents comunitats, amb experiències, llenguatges i simbolismes diferents, que, més tard, algú va ordenar i posar per escrit.
Així van néixer uns textos prou reeixits com perquè altres comunitats els anessin adoptant com a guió per expressar i celebrar la pròpia fe.
I cal reconèixer que els quatre Evangelis que han arribat fins a nosaltres, quan són mínimament entesos, poden ser considerats autèntiques obres d’art en si mateixos.
El “llenguatge” de l’Evangeli de Marc és molt diferent del de l’Evangeli de Joan, i, no obstant això, l’un i altre ens ofereixen el mateix missatge.
La sort de Joan Baptista (empresonat) prefigura la de Jesús i dels apòstols després.: és la sort comuna dels profetes com ja ho descrivia Isaïes en els cants del Servidor (Is 42,49 50, 52 i 53).
En el relat que hem llegit avui, Jesús crida directament els seus primers deixebles. Crida “germans”, perquè la seva crida és “a la germanor”. Són dues parelles de “germans”: dos amb noms grecs (Simó i Andreu), i dos amb noms jueus (Joan i Jaume). Entre tots fan quatre: el número que simbolitza universalitat (per allò dels quatre punts cardinals).
Fem ara unes reflexions sobre la crida de Jesús als primers deixebles Simó i Andreu, Jaume i Joan (i llur resposta).
Quant a la resposta:
“Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la bona nova”.
“Ha arribat l’hora” és dir que estem al final… Com deia Pau: “el temps ha recollit les seves veles”, el vaixell arriba a port…
Galilea és el contrapunt de Jerusalem. L’obra de Jesús “comença” a Galilea i “acaba” a Jerusalem.
Galilea feia frontera amb pobles no jueus. Els mateixos galileus eren considerats, des de la capital, només com a mig-jueus.
“Galilea dels pagans” l’anomena l’Evangeli de Mateu (Mateu 4,15). Està centrada en el seu llac (“mar” diu l’evangeli, per establir una clara referència al “mar Roig”, de gran significat en l’Èxode d’Israel).
El Regne s’acosta: nosaltres només l’hem d’acollir.
La conversió a la qual Jesús ens convida consisteix potser, senzillament, a creure que aquest do de Déu és actual i és gratuït.
Avui hem llegit a la primera lectura el relat de Jonàs i d’ell en podem treure conclusions: Déu vol la salvació de tots els homes i no només la d’alguns privilegiats; i d’altra banda, si mirem l’exemple de Nínive, veurem que Déu només espera de nosaltres un gest, i si ens convertim, entrem en el seu perdó.
Que bonic aquest conte de Jonàs! Quanta simbologia que hi ha!.
Déu estima tots els homes i només espera un petit senyal per part d’ells per perdonar-los. És el Déu de l’univers i la salvació no està limitada a un lloc, a un país, a una religió.
Aquells que considerem pagans o pecadors són sovint més diligents que nosaltres en escoltar la Paraula.
Recordem què va dir Jesús: “Sabreu veure en el Fill de l’Home el “signe” que els ninivites van saber veure en Jonàs?”
Déu vol salvar la humanitat sencera, no només el poble escollit.
La petita història de la carabassera és força pedagògica: Déu vol fer comprendre a Jonàs que “tu no est un bon profeta si tu no estimes com jo tots els homes”.
Decididament, Déu és més gran que el nostre cor!
En hebreu, la paraula “convertir-se”, té el significat de “fer mitja volta”… Sempre hi ha un futur possible… L’única cosa que ens demana és la humilitat, no la virtut…
La paraula “humils” és molt freqüent a la Bíblia: són aquells que anomenem pobres d’esperit.
Aquells a qui Déu ensenya el seu camí: no és que Déu els esculli o els prefereixi sinó que els altres no escoltarien Déu perquè no senten la necessitat. En llatí, les paraules pregària i precarietat tenen la mateixa arrel…
I és que des del començament de la història bíblica, tot estava centrat en el poble…Una de les consecucions del pensament bíblic és la d’haver sabut donar cabuda a l’individu sense haver negat la comunitat.
Avui nosaltres posem més l’accent en la felicitat personal; fins al punt que la nostra societat de vegades fa la impressió d’estar polaritzada en la defensa dels drets individuals en detriment dels valors comunitaris.
La fidelitat a Déu, la fe, és una saviesa superior, un estil de vida, un camí de felicitat. No deixem de meditar aquesta bella imatge del “camí”: ens convé avançar… caminar… “pels camins de Déu”.
La invitació a aixecar els ulls per damunt del nostre horitzó quotidià, per mirar, en l’horitzó de Déu, el món nou que està naixent.
És el nostre esguard del món el que canvia, i, de cop, tota la nostra manera de viure.
La clau del comportament cristià: sigui quin sigui el nostre estat de vida, viure en cristià és viure amb els ulls mirant el regne, com el corredor que només té la mirada en la meta, no en els seus peus!
Jesús crida “germans”, perquè la seva crida és “a la germanor”. Són dues parelles de “germans”: dos amb noms grecs (Simó i Andreu), i dos amb noms jueus (Joan i Jaume). Entre tots fan quatre: el número que simbolitza universalitat (per allò dels quatre punts cardinals).
• Com en tota vocació, hi ha dues fases: la crida i la resposta.
• Jesús passa, els veu i els crida: la iniciativa és seva; pels deixebles és el regne qui s’acosta i els crida.
La conversió a la qual Jesús ens convida consisteix potser, senzillament, a creure que aquest do de Déu és actual i és gratuït.
Si mirem l’exemple de Nínive, veurem que Déu només espera de nosaltres un gest, i si ens convertim, entrem en el seu perdó.
1 El Senyor, per segona vegada, va comunicar a Jonàs la seva paraula. Li digué:
2 —Vés a Nínive, la gran ciutat, i proclama-hi el missatge que t’indicaré. *
3 Jonàs, tal com el Senyor li havia ordenat, va anar-se’n a Nínive. La ciutat de Nínive era immensa, tant que calien tres dies per a recórrer-la sencera. * 4 Jonàs començà a recórrer la ciutat. Va caminar tota una jornada cridant:
—D’aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda!
5 Els habitants de Nínive van fer cas de Déu; * tots, rics i pobres, decidiren de proclamar un dejuni i es vestiren amb roba de sac. * 6 Quan la notícia va arribar al rei de Nínive, es va alçar del tron, es tragué el mantell reial, es cobrí amb roba de sac i s’assegué a la cendra. * 7 I va fer pregonar per la ciutat:
«Decret del rei i dels seus consellers. Que els homes i els animals, * bestiar gros i petit, no mengin res; que els animals no pasturin i que ningú no els abeuri. 8 Que homes i bèsties es cobreixin amb roba de sac i invoquin Déu amb totes les seves forces. Que tothom abandoni el mal camí i les accions violentes. * 9 Qui sap si Déu es repensarà, es calmarà el seu enuig i no morirem!» *
10 Déu va veure que de fet havien renunciat al seu mal camí. Llavors li va saber greu de fer-los el mal que havia anunciat, i se’n va desdir. *
A tu, Senyor, elevo la meva ànima
1 Del recull de David.
Àlef
A tu, Senyor, elevo la meva ànima. *
Bet
2 Déu meu, en tu confio: que no en tingui un
desengany, *
que els enemics no triomfin sobre mi.
Guímel
3 Els qui esperen en tu no s’enduran un
desengany, se l’enduran els qui t’abandonen per no
res.
Dàlet
4 Fes que conegui, Senyor, les teves rutes,
ensenya’m els teus camins. *
He
5 Encamina’m amb la teva veritat, * instrueix-me,
perquè tu ets el Déu que em salves.
Espero en tu a cada moment.
Zain
6 Recorda’t, Senyor, de la teva tendresa
i de l’amor que has guardat des de sempre.
Het
7 No et recordis de les meves faltes
ni dels pecats que he comès de jove; *
recorda’t de mi pel teu amor,
per la teva bondat, Senyor. *
Tet
8 El Senyor, bondadós i recte,
mostra el bon camí als pecadors.
Iod
9 Encamina els humils amb la seva justícia,
els ensenya el seu camí.
Caf
10 El camí del Senyor * és tot ell amor fidel
per als qui guarden el seu pacte d’aliança.
Làmed
11 Senyor, per amor del teu nom, *
perdona la meva culpa, que és molt gran.
Mem
12 Qui és l’home que venera el Senyor?
Ell li mostrarà el camí que ha de seguir.
Nun
13 Cada nit reposarà feliç,
els seus descendents posseiran la terra.
Sàmec
14 El Senyor es revela als qui el veneren,
els fa conèixer la seva aliança.
Ain
15 Sempre tinc els ulls posats en el Senyor,
que allibera els meus peus del parany. *
Pe
16 Gira’t, apiada’t de mi, *
que em trobo sol i desvalgut.
Sade
17 Eixampla el meu cor oprimit, *
treu-me de la meva aflicció.
18 Mira que en sóc, d’infeliç i dissortat; *
lleva’m tots els meus pecats. *
Reix
19 Mira si en tinc, d’enemics,
i com en són, de violents, els seus odis.
Xin
20 Guarda la meva vida * i allibera’m;
espero en tu, que no m’endugui un desengany.
Tau
21 La rectitud i l’honradesa em salvaguarden,
perquè en tu tinc posada l’esperança. *
22 Déu meu, redimeix Israel *
de tots els mals que l’afligeixen.
1 Passo a tractar del que em vau escriure. És bo abstenir-se de relacions sexuals. * 2 Però, per a evitar comportaments libidinosos, * val més que cada home tingui la pròpia muller, i cada dona, el propi marit: * 3 que el marit compleixi el seu deure matrimonial envers la muller, i que la muller faci el mateix envers el marit. 4 No és la muller qui disposa del seu cos, sinó el marit, com tampoc no és el marit qui disposa del seu cos, sinó la muller. 5 No us refuseu l’un a l’altre, si no és de comú acord i durant un cert temps per tal de dedicar-vos a la pregària; però després torneu a tenir relacions matrimonials, * no fos cas que Satanàs us temptés aprofitant-se de la vostra falta de domini. 6 Això ho dic per fer-vos una concessió, no per imposarvos res. * 7 Prou voldria que tothom fos com jo, però cadascú ha rebut de Déu el seu propi do: els uns, aquest; els altres, l’altre. *
8 Als qui no són casats i a les viudes, els dic que és bo que continuïn com estan, tal com faig jo. * 9 Però si no poden guardar continència, que es casin, perquè val més casar-se que cremar-se. *
10 Als casats els dono aquesta ordre, que no és meva, sinó del Senyor: la dona no s’ha de separar del marit, 11 i si se’n separa, que no es torni a casar o bé que es reconciliï amb el seu marit; i l’home no ha de deixar la seva muller. *
12 Als altres, els ho dic jo, no pas el Senyor: si un dels germans * té una muller que no és creient però que s’avé a conviure amb ell, que no la deixi. 13 Igualment, si una dona té un marit que no és creient però que s’avé a conviure amb ella, que no el deixi. 14 El marit no creient és santificat gràcies a la seva muller, i la muller no creient és santificada gràcies al marit creient. * Si no fos així, els vostres fills serien profans, quan de fet són sants. 15 Ara bé, si el no creient es vol separar, que se separi; en aquest cas, el creient, ja sigui el marit o la muller, no queda lligat: Déu us ha cridat a viure en pau. * 16 Perquè tu, dona, com pots saber si arribaries a salvar el teu marit? I tu, home, com pots saber si arribaries a salvar la teva muller? *
17 D’altra banda, que cadascú continuï vivint en la mateixa condició que el Senyor li havia assignat, aquella en què es trobava quan Déu el va cridar. * Aquesta és la norma que dono a totes les esglésies. 18 Si quan Déu el va cridar era circumcís, que no dissimuli que va ser circumcidat; * si era incircumcís quan Déu el va cridar, que no se circumcidi. 19 La circumcisió no té cap valor, ni tampoc la incircumcisió: el que val és complir els manaments de Déu. * 20 Que cadascú, doncs, continuï en la mateixa condició en què es trobava quan va ser cridat. 21 ¿Eres esclau quan vas ser cridat? No te’n preocupis; però, si poguessis obtenir la llibertat, procura aprofitar l’ocasió. * 22 Perquè l’esclau que ha estat cridat a ser del Senyor és un llibert del Senyor. Igualment, el qui ha estat cridat essent lliure és un esclau de Crist. * 23 Heu estat comprats pagant un preu: * no us feu esclaus dels homes! 24 Germans, que cadascú continuï davant de Déu en la mateixa condició en què es trobava quan va ser cridat.
25 Pel que fa als no casats, * no tinc cap manament del Senyor, però us dono el meu parer, com a home que, per la misericòrdia del Senyor, * és digne de confiança. 26 Crec, doncs, que en la mala situació present és bo que cadascú visqui en la condició en què es troba. 27 Si estàs lligat en matrimoni a una dona, no busquis de separar-te’n; i si no hi estàs lligat, no busquis muller. 28 Si et cases, no fas cap pecat; i si una noia es casa, tampoc no peca. Però els casats hauran de suportar contrarietats, * i jo us les voldria estalviar.
29 Vull dir, germans, que el temps s’acaba. * D’ara endavant, els qui tenen muller, que visquin com si no en tinguessin; 30 els qui ploren, com si no ploressin; els qui estan contents, com si no ho estiguessin; els qui compren, com si no tinguessin res; 31 els qui treuen profit d’aquest món, com si no en traguessin gens. Sapigueu que aquest món passa. *
32 Jo voldria que visquéssiu sense neguit. El qui no és casat pot ocupar-se de les coses del Senyor i mirar de complaure’l. 33 En canvi, el casat s’ha d’ocupar de les coses del món i mirar de complaure la muller, 34 i té el cor dividit. Igualment, la noia jove o la dona no casada poden ocupar-se de les coses del Senyor i de ser santes de cos i d’esperit; en canvi, la casada s’ha d’ocupar de les coses del món i mirar de complaure el marit. 35 Tot això ho dic pel vostre bé, no per lligar-vos a res. Penso tan sols en allò que més convé i que més facilita de viure dedicat al Senyor, sense destorbs de cap mena.
36 Si algú creu que, endut per la passió, es comporta de manera inconvenient amb la seva promesa i que s’hi hauria de casar, que faci el que desitja. No fa cap pecat: que es casin. * 37 Però el qui ha pres una ferma resolució i, sense cap mena de coacció, sinó amb ple domini de la seva voluntat, ha decidit de respectar la virginitat de la seva promesa, farà bé. 38 Per tant, qui es casa amb la seva promesa, fa bé; i qui no s’hi casa, fa millor.
39 La muller està lligada al marit mentre ell és viu; però si el marit mor, queda lliure de casar-se amb qui vulgui, sempre que visqui en el Senyor. * 40 Tanmateix, serà més feliç si no ho fa. Aquest és el meu parer, i crec que jo també tinc l’Esperit de Déu.
Devem a l’evangelista Marc la creació del tipus d’escrit que anomenem «evangeli», un gènere literari que, per tal d’interpretar de manera adequada la figura i el significat de Jesús de Natzaret, combina en un mateix text la narració del seu breu ministeri i la proclamació de fe en ell, crucificat i ressuscitat.
El relat de Marc, escrit per a anunciar el missatge evangèlic, és una història que passa entre Galilea i Jerusalem, i que s’adreçava originàriament sobretot a cristians o a futurs cristians d’origen pagà.
Potser hem de situar aquests cristians a l’orient de l’imperi romà, preferentment a Síria.
Compost a partir de múltiples tradicions que arrenquen de Jesús mateix, l’evangeli s’estructura per mitjà de resums i d’enllaços entre els diversos fragments que donen al conjunt de l’escrit una fesomia concreta: la d’una proclamació dels fets i les paraules que configuren la vida de Jesús, presentada en forma narrativa.
Pel que fa a l’autor, s’ha proposat sovint d’identificar-lo amb Joan, l’anomenat Marc, nascut a Jerusalem i actiu en l’evangelització dels primers temps del cristianisme. Citat en el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 12,12.25; 15,37.39), la tradició cristiana primitiva el relaciona amb l’apòstol Pere (1Pe 5,13), i és esmentat també en els escrits paulins (Col 4,10; 2Tm 4,11; Flm 24). Segons l’opinió tradicional, hauria compost a Roma l’evangeli que porta el seu nom. La data de redacció se situaria pels volts de l’any 70 dC, encara que alguns, també amb bones raons, opten per una data anterior.
Mateu i Lluc, cada un per separat, van conèixer un text de Marc que, junt amb altres fonts d’informació, els serví de base per a la redacció dels seus respectius evangelis.
