Menu
Lectura de l’Apocalipsi de sant Joan (Ap 11,19a;12,1-6a.10ab)
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí, i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu. Llavors aparegué en el cel un gran prodigi: una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles. Esperava un fill i cridava amb dolor, a punt de donar a llum. Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi: hi havia un gran drac rogenc, que tenia set caps i deu banyes. Als set caps duia set diademes, i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles i les llançà a la terra. El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués. La dona posà al món un fill, un noi que ha de governar totes les nacions amb el ceptre de ferro; el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc. Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força: «Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu, l’hora del seu poder i del seu Regne, i el seu Messies ja governa».
L’Apocalipsi de Sant Joan és un missatge de victòria, dirigit a la jove Església cristiana en plena persecució.
Per tal d’explicar-lo, sant Joan utilitza moltes imatges: l’Arca de l’Aliança i tres personatges, la dona, el drac, i després el nounat.
L’Arca de l’Aliança, aquella famosa caixa de fusta daurada, que acompanyava la gent durant l’Èxode al Sinaí, que recordava constantment al poble d’Israel l’aliança que Déu havia fet amb ell.
Aquesta arca va desaparèixer, no sabem com, en el moment de l’exili a Babilònia i es deia que Jeremies l’havia amagat en algun lloc del Mont Nebo (2 M 2,8); hom creia que reapareixeria en el moment de l’arribada del Messies; Joan així ens ho diu:
“El santuari de Déu, que està al cel, es va obrir i l’arca de la seva aliança va aparèixer al santuari”.
Per a ell, això és un senyal que ha arribat el final dels temps: l’etern Pacte de Déu amb la humanitat es compleix definitivament.
A l’Antic Testament la relació entre Déu i Israel, el seu poble escollit, sovint es descriu en termes de la festa del casament.
“hi havia un gran drac rogenc…El drac s’aturà davant la dona per devorar-li el fill així que nasqués”
És a dir, la lluita de les forces del mal contra el pla de Déu…
El cap i les banyes denoten intel·ligència i força, la diadema denota poder imperial, és a dir, la seva capacitat real de causar danys.
“…el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert”
Simbolitza la Resurrecció de Crist.
Un món difícil, però on se’ns assegura la protecció de Déu: aquest és el significat del desert que encara és un recordatori de l’èxode durant el qual Déu no va deixar mai de tenir cura del seu poble.
De manera que els creients es tranquil·litzin: si el drac ha fallat al cel, no pot tenir èxit a la terra.
Als primers cristians que infanten la nova humanitat en el dolor de la persecució, l’Apocalipsi anuncia la victòria:
“Ara (és a dir, des de la resurrecció del Messies), aquí hi ha la salvació, el poder i el regnat del nostre Déu, aquí és el poder del seu Crist! ”
La princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
Escolta, filla, estigues atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu senyor: fes-li homenatge. R.
Conduïdes entre cants de festa,
s’acosten al palau del rei. R. Teniu la reina a la dreta, vestida amb brocats d’or.
Comentaris
Aquest preciós cant nupcial va ser compost en ocasió del matrimoni d’un rei israelita amb una princesa estrangera.
En la primera part del Salm (vv. 2-10), el poeta s’adreça al rei per exaltar les seves virtuts i exhortar-lo a lluitar per la justícia, en defensa del seu poble.
La segona part (vv. 11-17) és dedicada a l’esposa: després de demanar-li delicadament que sàpiga guanyar-se el cor del rei, el salmista descriu la seva bellesa i l’esplendor del seu seguici.
Concretament, en aquest salm, a la princesa que ve de Tir, i que es presenta a la cort del rei d’Israel, se’ns diu que haurà de renunciar a les seves pràctiques idolàtriques per ser digna del seu nou poble i del seu rei.
Per descomptat, per a aquells que puguin llegir entre línies, aquest consell donat a la princesa de Tir, està realment dirigit a Israel; el marit reial descrit en aquest salm no és altre que Déu mateix i aquesta “filla del rei, conduïda tota vestida fins al seu marit” és el poble d’Israel admès en la intimitat del seu Déu.
La reina, per la seva part, és representada en un decorat propi de les “Mil i una nits”. Sobre la primera línia del salm apareixien aquestes paraules: “Cant d’amor”. Aquest cant s’assembla molt a un altre cant d’amor que és “El Càntic dels Càntics”, un llarg diàleg amorós, compost de set poemes, en cap lloc identifica els dos amants que
s’hi expressen; però els jueus sempre l’han llegit com el diàleg entre Déu i el seu poble.
L’Església ens proposa el salm 44 en la festa de l’Assumpció de Maria. Ella inaugurà el banquet messiànic a les noces de Canà. Ella va ser present en “l’hora de Jesús”, en les noces sagnants de la creu. I no hauria d’estar associada a la glòria del “rei”? L’Església és l’esposa estimada de Déu en Crist.
Va ser el profeta Osees qui va comparar per primer cop el poble d’Israel amb una núvia:
”Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor. Des d’allí li tornaré les vinyes, i la vall d’Acor serà porta d’esperança. Allà em correspondrà com quan era jove, quan pujà del país d’Egipte. Aquell dia, em dirà Marit meu, no em dirà més “Baal meu”. Ho dic jo, el Senyor” (0s 2, 16-18).
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, Crist ha ressuscitat d’entre els morts, el primer d’entre tots els qui han mort. Ja que la mort vingué per un home, també per un home vindrà la resurrecció dels morts: tots són d’Adam, i per això tots moren, però tots viuran gràcies al Crist, cadascun al moment que li correspon: Crist el primer; després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist; a la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, com a coronament de tot, posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus
peus. El darrer enemic destituït serà la Mort. I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a Déu, que li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots.
Aquesta segona lectura ens convida a l’esperança…
Però sabem també que som febles, que no arribem a tot, que no podem fer tot allò que voldríem. Necessitem fortalesa, una fortalesa que vingui de més enllà de nosaltres.
Sant Pau ens convida també a no tenir por, a no deixar-nos impressionar per les forces del mal que ens agiten tan sovint. No tenen la darrera paraula:
“ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, i posarà el Regne en mans de Déu”.
I encara: “el darrer enemic destituït serà la Mort”…
de manera que “així Déu serà tot en tots”. Forta esperança la que ens comunica sant Pau!
¿M’atreveixo jo a viure en l’esperança, encara que tantes coses ens volen portar al pessimisme i, per això, al desànim i la paràlisi?
El Ressuscitat s’aparegué a Saule de Tars en ruta cap a Damasc: A partir d’aquell moment, ja no tingué mai més cap dubte: Jesucrist és el vencedor de la mort i de totes les forces del mal.
Tota la història de la humanitat té el criteri últim en aquesta perspectiva de la victòria de l’amor i del perdó sobre l’odi, de la vida sobre la mort.
Pau oposa dues actituds: la d’Adam, que es malfia de Déu i li gira l’esquena i la de Jesús, que li fa confiança fins al final.
Quan ens comportem a la manera d’Adam, anem cap a la mort espiritual; si ho fem a la manera de Crist, anem cap a la Vida.
El que la Bíblia afirma en referència a Adam, és que ell va malmetre el projecte de Déu…
Potser el misteri de l’Assumpció de Maria ens pot ajudar a entreveure el projecte de Déu quan l’home no el dificulta ni impedeix.
Maria mai no va obrar segons Adam i, plenament humana, va envellir; i un dia va abandonar aquest món, tal com nosaltres el coneixem. Es va adormir per entrar en una altra forma de viure a prop de Déu. Hom parla de la “Dormició” de la Verge.
Per a nosaltres, germans d’Adam, no es tracta solament de “dormició” com per a la Verge sinó de mort. Dos comentaris:
Primer, Maria, tota pura i plena de gràcia es va adormir: mostra clara que el nostre cos no està programat per durar eternament en aquesta terra.
Segon, Adam ha malmès el projecte de Déu i el que hauria d’haver estat la “dormició”, ha esdevingut la mort, amb tot el que comporta de sofriment. I que aquesta manifestació tan dolorosa ha entrat en el món per la mateixa humanitat…
Però Déu pot tornar a donar la vida: Jesús va morir per l’odi dels homes, però Déu el va ressuscitar; ell, el primer ressuscitat, ens ha fet entrar en la veritable vida, aquella on regna l’amor…
Segons Pau, Déu dóna a la humanitat sencera el seu Esperit d’amor, per sempre…
És el que Jesús va venir a fer enmig nostre: a donar-nos la vida i ensenyar-nos a donar-la. I és que nosaltres hem estat fets per a la vida…
Evangeli Lc 1,39-56
El Totpoderós obra en mi meravelles. Exalça els humils
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet
saber, es complirà».
Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. El seu nom és sant, i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació. Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res. Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres
pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».
Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.
En el relat de Lluc de la Visitació, hi ha detalls que recorden el relat de l’ascens de l’arca de l’Aliança a Jerusalem (el trobareu en el document annex, 2 Samuel 6, 11-12).
Els dos viatges, el de l’Arca i el de Maria, tenen lloc a la mateixa regió, Judea; l’Arca entra a la casa d’Obed-Edom i hi porta la felicitat (2 Sam 6,11-12), Maria entra a la casa de Zacaries i Isabel i hi porta la felicitat; l’Arca romandrà 3 mesos en aquesta casa d’Obed-Edom, Maria es quedarà 3 mesos amb Elisabet; finalment David ballava davant de l’Arca (2 Sam 6,14), i Lluc assenyala que Joan Baptista “salta d’alegria” davant de Maria que porta el nen.
Tot això no és casual, està clar. Lluc ens porta a contemplar en Maria la nova Arca de l’Aliança, que ara esdevé el signe de la presència de Déu. Per tant, Maria porta dins seu misteriosament aquesta Presència de Déu…
En gairebé totes les frases del Magnificat hi podem trobar trossos de diversos salms, la qual cosa vol dir que
Maria no va inventar les paraules de la seva pregària. Per expressar la seva meravella davant l’acció de Déu, simplement repetia frases fetes pels seus avantpassats en la fe. Espontàniament, encara que davant d’una situació excepcional, Maria simplement reprèn les expressions de l’oració del seu poble.
Cap de les cites bíbliques incloses al Magnificat té un caràcter individualista; sempre preocupen a tota la gent.
Aquesta és una de les grans característiques de la pregària jueva i ara de la pregària cristiana: el creient no oblida mai que forma part d’un poble i que qualsevol vocació, lluny de deixar-lo de banda, el creient posa al servei d’aquest poble.
Tornem a l’escena…
La muntanya representa el lloc de la presència alliberadora de Déu. Així, quan algú va a la muntanya, és per col·laborar directament a l’acció creadora-alliberadora de Déu.
Elisabet representa la història passada del poble elegit; ja és anciana i està esgotada…
Maria, en canvi, representa la nova història d’Israel en la nova humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva simple presència anima tota l’escena: “Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes” (Lluc 1,41) .
L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel, participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha d’entendre d’acord amb el llenguatge religiós o mític.
Fem una comparació…
Estem en una sala de concert escoltant una bona música… Sabem que no hi ha música sense el suport de l’aire que vibra. Podem, però, canviar de suport. Si comprem un disc i el posem en un aparell reproductor a casa nostra, allà no hi ha ni l’orquestra ni l’aire de la sala del concert que ha vibrat a les vostres oïdes; i, això no obstant, podem tornar-la a escoltar…
De fet, el mitjà no reprodueix la música del concert sinó que provoca en l’aire de la nostra habitació unes noves vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals havien provocat en el concert.
Que les vibracions aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que siguin també llenguatge (música) no depèn només dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la sala, o del disc, sinó també de nosaltres….
Una “música”, per si mateixa, és només vibracions de l’aire. Però si algú l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material, però s’hi ha afegit una nova dimensió.
La música, com tota classe d’art, és “matèria” feta llenguatge, comunicació, comunió. Sense algú que l’aculli, serien simples vibracions de l’aire…
Els éssers humans som corporals. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense vibracions de l’aire.
Tanmateix, quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem essent corporals, però adquirim una nova dimensió: som també llenguatge per a qui ens acull. L’acolliment mutu de les respectives “presències” genera una situació de comunió, que ja no és només material.
Així com allò que converteix les vibracions de l’aire en música és el fet de ser “assumida” per algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser realitat personal quan és assumida per algú. És el seu nou suport.
Imaginem un locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment o altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha algú que l’escolti o si no l’escolta absolutament ningú.
Igualment, la nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”; si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.
Fem-nos una pregunta: els humans, globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?
Si estem davant d’Algú que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge, comunicació, comunió; com la fressa de les cordes d’un violí es torna música si algú l’acull i l’escolta amb plaer.
Els cristians ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i divinitzada”. Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant una nova “personificació” més al nostre nivell: Maria.
Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu “nom”, la resposta és: “Jo sóc el qui sóc”. O més exactament: “Jo sóc el que hi sóc” (Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a dir: Déu és “presència”; El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira;
El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna cosa més que la nostra corporalitat material.
Bellament expressa aquest sentiment el Cant espiritual, de David Jou. La primera estrofa diu així:
Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament / que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada: / sigues, doncs, clement: / mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment / una plenitud en el Teu amor salvada.
La presència que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu no és una presència neutra:
“derroca els poderosos del soli i exalça els humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i refusa el suport de la seva mirada.
Allò que “salva” al locutor de ràdio és que hi hagi algú que l’escolta. Allò que “salva” les vibracions generades per un violí és que hi hagi algú que, escoltant-les, les converteix en música. Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que som cada un dels humans és que hi ha una “presència” que ens assumeix…
I ara tornem al començament d’aquests comentaris:… Maria porta dins seu misteriosament aquesta Presència de Déu…
L’Apocalipsi de Sant Joan és un missatge de victòria, dirigit a la jove Església cristiana en plena persecució.
“…el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial, i la dona va fugir al desert”
Simbolitza la Resurrecció de Crist.
Un món difícil, però on se’ns assegura la protecció de Déu: aquest és el significat del desert que encara és un recordatori de l’èxode durant el qual Déu no va deixar mai de tenir cura del seu poble.
…el marit reial descrit en aquest salm no és altre que Déu mateix i aquesta “filla del rei, conduïda tota vestida fins al seu marit” és el poble d’Israel admès en la intimitat del seu Déu.
…un altre cant d’amor que és “El Càntic dels Càntics”, un llarg diàleg amorós, compost de set poemes, en cap lloc identifica els dos amants que s’hi expressen; però els jueus sempre l’han llegit com el diàleg entre Déu i el seu poble.
Aquesta segona lectura ens convida a l’esperança…
Però sabem també que som febles, que no arribem a tot, que no podem fer tot allò que voldríem. Necessitem fortalesa, una fortalesa que vingui de més enllà de nosaltres.
Sant Pau ens convida també a no tenir por…
Pau oposa dues actituds: la d’Adam, que es malfia de Déu i li gira l’esquena i la de Jesús, que li fa confiança fins al final.
Quan ens comportem a la manera d’Adam, anem cap a la mort espiritual; si ho fem a la manera de Crist, anem cap a la Vida.
Maria mai no va obrar segons Adam i, plenament humana, va envellir; i un dia va abandonar aquest món, tal com nosaltres el coneixem. Es va adormir per entrar en una altra forma de viure a prop de Déu. Hom parla de la “Dormició” de la Verge.
Per a nosaltres, germans d’Adam, no es tracta solament de “dormició” com per a la Verge sinó de mort.
Però Déu pot tornar a donar la vida: Jesús va morir per l’odi dels homes, però Déu el va ressuscitar; ell, el primer ressuscitat, ens ha fet entrar en la veritable vida, aquella on regna l’amor…
És el que Jesús va venir a fer enmig nostre: a donar-nos la vida i ensenyar-nos a donar-la.
Lluc ens porta a contemplar en Maria la nova Arca de l’Aliança, que ara esdevé el signe de la presència de
Déu. Per tant, Maria porta dins seu misteriosament aquesta Presència de Déu…
L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel, participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha d’entendre d’acord amb el llenguatge religiós o mític.
…quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència… L’acolliment mutu de les respectives “presències” genera una situació de comunió, que ja no és només material
¿Els humans, globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú?
Si estem davant d’Algú que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge, comunicació, comunió…
Déu és “presència”; El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna cosa més que la nostra corporalitat material.
La presència que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu no és una presència neutra.
… l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i refusa el suport de la seva mirada.
Maria porta dins seu misteriosament aquesta Presència de Déu…
