Menu
Lectura del llibre d’Isaïes
Digueu als cors alarmats: Sigueu valents, no tingueu por: Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar. Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig, perquè l’aigua ha brollat a l’estepa, han nascut torrents en el desert, les terres xardoroses ara són estanys, el país de la set és ple de fonts d’aigua.
“Aquí teniu el vostre Déu que ve per fer justícia; la paga de Déu és aquí, és ell mateix qui us ve a salvar”.
Per l’home de la Bíblia, que Déu faci justícia vol dir que ens vol rescatar del mal que ens tenalla; vol retornar-nos la nostra dignitat. Aquesta és la glòria de Déu.
En tota la resta de l’escrit, tot són promeses; sobretot pel retorn dels exiliats al seu país.
Efectivament, quan Isaïes pronuncia aquestes paraules, el poble d’Israel està exiliat a Babilònia, després d’haver viscut les atrocitats del setge de Jerusalem per part del rei Nabucodonosor.
Cinquanta anys somiant tornar “a casa” sense gosar creure-s’ho…
I el camí més directe entre Babilònia i Jerusalem creua el desert d’Aràbia.
Abans del paràgraf que llegim avui, trobem:
“Que s’alegrin el desert i la terra eixuta, que l’estepa exulti i floreixi!
Que s’ompli de flors primerenques, que salti i cridi de goig i d’alegria!”
Aquesta travessa del desert, Isaïes la descriu com una marxa triomfal en un veritable paradís…
Isaïes parlava de l’alliberament dels captius de Babilònia… però la humanitat espera encara el seu alliberament definitiu de tota humiliació, de tota ceguesa, de tota sordesa: aquesta serà l’obra del Messies….
El Senyor, que es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor deslliura els presos.
El Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els vençuts,
el Senyor estima els justos,
el Senyor guarda els forasters. R.
Manté les viudes i els orfes,
i capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles. R.
R. Lloa el Senyor, ànima meva. O bé: Al·leluia.
Aquest salm és tot ell un cant de lloança i reconeixement. Està impregnat de l’alegria del retorn al seu país després de l’exili a Babilònia (recordem: 587 aC, el Temple va ser destruït pels babilonis i els jueus deportats com esclaus a Babilònia; cinquanta anys més tard, 538 aC, el rei persa Cir, els permet de tornar a Jerusalem i reconstruir el Temple).
Un cop més, Déu ha provat la seva fidelitat a la seva Aliança. Recordem la sortida d’Egipte, l’Èxode, quaranta anys de travessa del desert… Déu els dóna el mannà i les guatlles per menjar.
I és així com a poc a poc, hom descobreix aquest Déu que sistemàticament pren partit pels desvalguts de tota mena:
La lloança expressada en aquest salm es fonamenta en el poder creador del Senyor:
“que ha fet el cel i la terra, el mar i tot el que s’hi mou”.
i en la seva bondat envers els pobres i oprimits:
“fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor deslliura els presos”.
A més, hi ha altres cadenes que les de les presons: les cadenes de l’odi, de l’orgull, de l’enveja…
però el creient pot verificar que Déu, a poc a poc, el va deslliurant del seu cor de pedra.
És un “himne” del regne de Déu. A partir del salm 145, fins a l’últim, el 150, tenim una sèrie que es diu l‘”últim Hal·lel”, perquè cada un d’aquests sis salms comença i acaba amb “Al·leluia”. D’aquesta forma, el salteri acaba en una mena de ramell de lloança. Recordem que la paraula “Al·leluia” significa, en hebreu, “lloeu el Senyor”, “lloeu Déu”.
Igual que el salm, Jesús va pronunciar també “benaurances”: “Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob… Feliç el qui escolta la paraula de Déu…” I a aquestes benaurances correspon una “maledicció” igual que en el salm: “deixa extraviar els malvats”…
“Ai de vosaltres els rics, perquè heu rebut el vostre consol” (Lc 6,24).
Jesús va repetir sovint, amb aquest salm, que la vida materialista condueix al no-res.
Lectura de la carta de sant Jaume
Germans meus, vosaltres que creieu en Jesucrist, el nostre Senyor gloriós, no heu de comprometre la vostra fe amb diferències entre les persones. Suposem que, mentre esteu reunits, entra un home ben vestit i amb un anell d’or, i entra també un pobre mal vestit. Si us fixàveu primer en el que va ben vestit i li dèieu: «Segui aquí, que estarà millor», però al pobre li dèieu: «Tu queda’t dret o seu aquí, als meus peus», no faríeu diferències entre vosaltres? No seríeu homes que jutgen amb criteris dolents? Escolteu, germans meus estimats: No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?
Jaume, en aquest text, es refereix a les discriminacions, siguin del tipus que siguin: racials, socials, financeres…
De fet no cal tenir fe per fer aquestes recomanacions: qualsevol societat de dret, recomana la igualtat de tots davant la justícia. Israel coneixia aquest tipus de preceptes:
“En els judicis, no donis sentències injustes. No siguis parcial a favor dels pobres ni afalaguis els poderosos. Fes justícia a tothom” (Lv 19,15).
Però el que és particular a Israel, una vegada més, és la font de la seva llei, que no és altra que
Déu mateix; perquè Déu és imparcial, els homes són convidats a ser-ho:
“En les sentències, escolteu tothom, tant la gent senzilla com els poderosos, i no tingueu por de ningú, perquè és Déu qui jutja. Si trobeu un cas massa difícil per a vosaltres, porteu-me’l, que jo l’examinaré.” I llavors us vaig donar totes les normes que havíeu de seguir” (Dt 1,17-18).
Pel que fa als profetes, trobem la mateixa línia; recordem l’elecció de David per part del profeta Samuel: Jessé tenia vuit fills, entre els quals hi havia el qui Déu havia escollit i Samuel ho sabia. Vet ací que arriba el primogènit, Samuel; madur, ben plantat, és a dir, molt adient; deu ser ell l’escolliit, pensa Samuel… I no!
Veiem la continuació del text:
“Però el Senyor digué a Samuel: No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. L’he descartat. El que val no és allò que l’home veu: l’home veu l’aparença, el Senyor veu el fons del cor” (1 S 16, 7).
El que llegim al final del text d’avui:
“No sabeu que Déu ha escollit els pobres d’aquest món per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen?”
Sembla com si Déu tingués preferència pels pobres… I és que a la Bíblia, escollir no vol dir “preferència”, sinó que sempre vol dir escollir per a una missió.
Així doncs, sense parlar de preferència, parlem d’elecció; i sembla que Déu confia als pobres una missió particular…
De fet, la Bíblia manifesta un plaer especial en mostrar que a Déu li agrada escollir els més petits…
Pau ens en dóna el secret:
“Però portem aquest tresor en gerres de terrissa, perquè quedi ben clar que aquest poder incomparable ve de Déu, i no pas de nosaltres” (2 Co 4, 7).
Lectura de l’evangeli segons sant Marc
En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n’anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, «obre’t». A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament.
Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se’n sabien avenir. Deien: «Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin».
Després del relat de diumenge passat, Jesús se’n va anar a territori pagà… Això vol dir, entre altres coses, i contràriament a allò que afirmaven els mestres de la Llei, que els altres pobles (els Pagans) no són impurs…
Abans de l’episodi que llegim avui, Marc ens explica la guarició de la filla de la dona sirofenícia (que no el llegim a la litúrgia). La fe d’aquesta dona l’hauria volguda trobar en els seus compatriotes…
“Jesús se’n va anar d’allí i arribà al territori de Tir… De seguida va sentir parlar d’ell una dona que tenia una filla posseïda d’un esperit maligne, i vingué a prosternar-se als seus peus. La dona, que era pagana, sirofenícia d’origen, pregava a Jesús que tragués de la seva filla el dimoni. Ell li va dir: —Deixa que primer s’alimentin els fills. No està bé de prendre el pa dels fills i tirar-lo als gossets. Ella li respon: —Senyor, també els gossets, sota la taula, mengen les engrunes que els fills deixen caure. Llavors Jesús li digué: —Ja que has respost així, vés, que el dimoni ja ha sortit de la teva filla…El dimoni l’havia deixada” (Marc 7-24).
Aquests episodis es desenvolupen en territori pagà, concretament, a la Decàpolis: una confederació de deu ciutats gregues, que Gneu Pompeu Magne havia llevat de l’administració d’Herodes i les havia incorporat a la província romana de Síria. I és en aquesta zona (Marc no diu de quina ciutat es tracta…) on es produeix la curació d’un home sord-tartamut.
“Jesús se l’endugué tot sol, lluny de la gent,li posà els dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua,…”
Fins aquí Jesús no ho havia fet mai això d’endur-se’l a part; tanmateix és el que feien els guaridors de l’època. Però Jesús fa una cosa que difereix de les que fan els guaridors:
“aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, “obre’t”
Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”. Devia ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.
Jesús només cura pel poder que li dóna el Pare…
A la primera lectura d’avui llegim:
“Llavors es desclouran els ulls dels cecs i les orelles dels sords s’obriran; llavors el coix saltarà com un cérvol i la llengua del mut cridarà de goig…”
Que és un record de les promeses d’Isaïes per a l’era de felicitat que s’obrirà en el moment de la vinguda del Messies.
Les promeses messiàniques són per a tothom, jueus i pagans.
La gent sorda està molt desconnectada d’aquells que l’envolten. No sap de què parlen.
A l’Escriptura, la sordesa sempre simbolitza la duresa de cor davant les crides i la gràcia de Déu…
“A l’instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament”.
Perquè entenguem que quan una persona s’obre a la veritat de Jesús, millora de manera radical la seva manera de comunicar-se amb els altres.
Llavors, les seves paraules penetren en el cor d’aquells que escolten i, allà dins, són llavor de sentiments.
No és fàcil veure i sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres prejudicis; les nostres opcions ja preses. Com quan ens posem olleres de color, veiem i sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no tal com són en realitat.
Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat realment a qui pretenem respondre! Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords…
També hem de tenir en compte que en la nostra societat, i cada vegada més, les “paraules” han esdevingut una gran eina de domini. Poques vegades són un servei. Per això ens cal estar amatents a no utilitzar-les per dominar.
I també a escoltar-les evitant que se’ns domini amb elles. Qui té el domini de les paraules fàcilment té també el domini dels pensaments! Vigilem, doncs! La nostra societat ens necessita lliures!
I també, amb dignitat. Cal saber escoltar sense perdre mai la pròpia dignitat davant de qui abusa de la paraula.
Per l’home de la Bíblia, que Déu faci justícia vol dir que ens vol rescatar del mal que ens tenalla; vol retornar-nos la nostra dignitat. Aquesta és la glòria de Déu.
Cinquanta anys somiant tornar “a casa” sense gosar creure-s’ho…
I el camí més directe entre Babilònia i Jerusalem creua el desert d’Aràbia.
Aquesta travessa del desert, Isaïes la descriu com una marxa triomfal en un veritable paradís…
…hom descobreix aquest Déu que sistemàticament pren partit pels desvalguts de tota mena.
“fa justícia als oprimits, dóna pa als qui tenen fam. El Senyor deslliura els presos”.
…hi ha altres cadenes que les de les presons: les cadenes de l’odi, de l’orgull, de l’enveja… però el creient pot verificar que Déu, a poc a poc, el va deslliurant del seu cor de pedra.
Aquest salm és un “himne” del regne de Déu… Jesús va repetir sovint, amb aquest salm, que la vida materialista condueix al no-res
De fet no cal tenir fe per fer aquestes recomanacions: qualsevol societat de dret, recomana la igualtat de tots davant la justícia. Israel coneixia aquest tipus de preceptes.
Però el que és particular a Israel, una vegada més, és la font de la seva llei, que no és altra que Déu mateix; perquè Déu és imparcial, els homes són convidats a ser-ho.
Sembla com si Déu tingués preferència pels pobres… I és que a la Bíblia, escollir no vol dir “preferència”, sinó que sempre vol dir escollir per a una missió.
Així doncs, sense parlar de preferència, parlem d’elecció; i sembla que Déu confia als pobres una missió particular…
De fet, la Bíblia manifesta un plaer especial en mostrar que a Déu li agrada escollir els més petits…
Jesús fa una cosa que difereix de les que fan els guaridors:
“aixecà els ulls al cel, sospirà i digué: «Efatà», que vol dir, “obre’t”
Per donar-li relleu, Marc conserva la seva forma original en llengua aramea: “Efatà”. Devia ser una de les paraules que Jesús repetia més sovint.
Jesús només cura pel poder que li dóna el Pare…
Les promeses messiàniques són per a tothom, jueus i pagans.
A l’Escriptura, la sordesa sempre simbolitza la duresa de cor davant les crides i la gràcia de Déu…
…quan una persona s’obre a la veritat de Jesús, millora de manera radical la seva manera de comunicar-se amb els altres. Llavors, les seves paraules penetren en el cor d’aquells que escolten i, allà dins, són llavor de sentiments.
No és fàcil veure i sentir realment els altres. Ens ho impedeixen els nostres prejudicis; les nostres opcions ja preses. Com quan ens posem olleres de color, veiem i sentim els altres d’acord amb les nostres idees preconcebudes, i no tal com són en realitat.
Com en som de “tartamuts” parlant sense haver escoltat realment a qui pretenem respondre! Si el diàleg és la mesura de la comunió, som molt poc comunitaris. Encara som massa sords…
1 Que s’alegrin el desert i la terra eixuta,
que l’estepa exulti i floreixi!
2 Que s’ompli de flors primerenques,
que salti i cridi de goig i d’alegria!
Li són donades la glòria del Líban,
l’esplendor del Carmel i de Saron. *
Tots veuran la glòria del Senyor,
la majestat del nostre Déu. *
3 Enrobustiu les mans cansades,
afermeu els genolls vacil·lants. *
4 Digueu als qui defalleixen:
«Sigueu valents, no tingueu por!
Aquí teniu el vostre Déu, *
que ve per fer justícia;
la seva paga és aquí.
Ell mateix us ve a salvar.»
5 Llavors es desclouran els ulls dels cecs,
i les orelles dels sords s’obriran. *
6 Llavors el coix saltarà com un cérvol
i la llengua del mut cridarà de goig,
perquè l’aigua ha brollat al desert,
han nascut torrents a l’estepa.
7 La terra ardent és ara un estany,
el país de la set és ple de fonts d’aigua.
En el clos on jeien els xacals,
ara hi creixen canyes i joncs. *
8 Allà obriran una ruta anomenada «Via Santa»,
que cap impur no trepitjarà.
El Senyor mateix els hi guiarà, *
ni els menys espavilats no s’hi perdran.
9 No s’hi veurà cap lleó
ni s’hi atansaran les bèsties ferotges:
no n’hi trobaran cap.
Serà el camí dels qui el Senyor haurà rescatat.
10 Els seus redimits retornaran,
entraran a Sió cridant de goig,
coronats d’una joia sense fi.
Arribaran la felicitat i l’alegria,
fugiran els planys i la tristesa. *
Lloa el Senyor, ànima meva *
1 Al·leluia!
Lloa el Senyor, ànima meva.
2 Lloaré el Senyor tota la vida,
cantaré al meu Déu mentre sigui al món.
3 No us fieu dels poderosos,
homes mortals, incapaços de salvar. *
4 Exhalen l’esperit i tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans. *
5 Feliç el qui troba ajuda en el Déu de Jacob,
el qui espera en el Senyor, el seu Déu,
6 que ha fet el cel i la terra,
el mar i tot el que s’hi mou. *
Ell es manté fidel per sempre,
7 fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor allibera els presos,
8 el Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els qui han
ensopegat, *
el Senyor estima els justos;
9 el Senyor guarda els forasters,
sosté les viudes i els orfes, *
però capgira els camins dels injustos. *
10 El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles.
Al·leluia!
1 Germans meus, no comprometeu la fe que teniu en nostre Senyor Jesucrist gloriós fent distinció de persones. * 2 Suposem que, mentre la vostra comunitat està reunida, * entra un home amb un vestit magnífic i amb anells d’or, i entra també un pobre amb un vestit miserable. 3 Si us fixeu en el qui porta el vestit magnífic i li dieu: «Seu aquí, en el lloc d’honor», i al pobre li dieu: «Tu queda’t dret, o seu aquí, als meus peus», 4 ¿no esteu fent diferències entre vosaltres? ¿No sou uns jutges que es guien per criteris injustos? *
5 Escolteu, germans meus estimats: ¿No és Déu qui ha escollit els pobres d’aquest món * per fer-los rics en la fe i hereus del Regne que ell ha promès als qui l’estimen? 6 Però vosaltres deshonoreu els pobres! ¿No són els rics els qui us oprimeixen i us porten als tribunals? 7 ¿No són ells els qui injurien aquell bell nom que ha estat invocat sobre vosaltres? *
8 Si compliu el manament regi de l’Escriptura: Estima els altres com a tu mateix, * obreu bé. 9 Però si feu distinció de persones * cometeu un pecat, i la Llei us acusa, * ja que la transgrediu. 10 De fet, si algú guarda tota la Llei però deixa d’observar-la en un sol punt, * es fa culpable davant la Llei sencera; 11 perquè Déu, que va dir: No cometis adulteri, * també va dir: No matis. * Per tant, si no comets adulteri però mates, et converteixes en transgressor de la Llei. 12 Heu de parlar i obrar pensant que sereu judicats per una llei de llibertat. * 13 Perquè, en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells qui no hauran tingut misericòrdia; * però els misericordiosos poden riure’s del judici! *
14 De què servirà, germans meus, que algú digui que té fe si no ho demostra amb les obres? ¿Pot salvar-lo, potser, aquesta fe? * 15 Si un germà o una germana no tenen vestits i els falta l’aliment de cada dia, 16 i algú de vosaltres els diu: «Aneu-vos-en en pau, abrigueu-vos bé i alimenteu-vos», però no els dóna allò que el seu cos necessita, de què serviran aquestes paraules?
17 Així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta. *
18 Potser algú replicarà: «Tu tens fe i jo tinc obres; * mostra’m, sense les obres, que tens fe, i jo, amb les obres, et mostraré la meva fe. 19 ¿Tu creus que hi ha un sol Déu? Fas bé; però també els dimonis ho creuen, i fins i tot se n’esgarrifen!» *
20 Home insensat, ¿vols comprendre d’una vegada que la fe sense les obres és estèril? 21 Abraham, el nostre pare, ¿no va ser reconegut just per les obres, quan oferí el seu fill Isaac sobre l’altar? * 22 Pots veure, doncs, que la fe cooperava amb les seves obres, * i que les obres van dur a plenitud la seva fe. 23 Així es va complir allò que diu l’Escriptura: Abraham va creure en Déu, i Déu li ho comptà com a justícia; * per això fou anomenat amic de Déu. * 24 Adoneu-vos, per tant, que l’home és just per les obres, i no tan sols per la fe. * 25 ¿No fou igualment per les obres que Rahab, la prostituta, va ser reconeguda justa, quan va acollir els missatgers i els féu escapar per
un altre camí? * 26 Així com el cos, sense l’esperit, és mort, també la fe sense les obres és morta.
Devem a l’evangelista Marc la creació del tipus d’escrit que anomenem «evangeli», un gènere literari que, per tal d’interpretar de manera adequada la figura i el significat de Jesús de Natzaret, combina en un mateix text la narració del seu breu ministeri i la proclamació de fe en ell, crucificat i ressuscitat.
El relat de Marc, escrit per a anunciar el missatge evangèlic, és una història que passa entre Galilea i Jerusalem, i que s’adreçava originàriament sobretot a cristians o a futurs cristians d’origen pagà.
Potser hem de situar aquests cristians a l’orient de l’imperi romà, preferentment a Síria. Compost a partir de múltiples tradicions que arrenquen de Jesús mateix, l’evangeli s’estructura per mitjà de resums i d’enllaços entre els diversos fragments que donen al conjunt de l’escrit una fesomia concreta: la d’una proclamació dels fets i les paraules que configuren la vida de Jesús, presentada en forma narrativa.
Pel que fa a l’autor, s’ha proposat sovint d’identificar-lo amb Joan, l’anomenat Marc, nascut a Jerusalem i actiu en l’evangelització dels primers temps del cristianisme. Citat en el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 12,12.25; 15,37.39), la tradició cristiana primitiva el relaciona amb l’apòstol Pere (1Pe 5,13), i és esmentat també en els escrits paulins (Col 4,10; 2Tm 4,11; Flm 24). Segons l’opinió tradicional, hauria compost a Roma l’evangeli que porta el seu nom. La data de redacció se situaria pels volts de l’any 70 dC, encara que alguns, també amb bones raons, opten per una data anterior.
Mateu i Lluc, cada un per separat, van conèixer un text de Marc que, junt amb altres fonts d’informació, els serví de base per a la redacció dels seus respectius evangelis.
