Menu
Lectura del llibre de Nehemies
En aquells dies, el sacerdot Esdres portà el llibre de la Llei en presència del poble reunit a la plaça de davant la porta de les Aigües, i des del matí fins al migdia el llegí davant de tothom: homes, dones i criatures capaces d’entendre-la.
Tot el poble escoltava atentament la lectura del llibre de la Llei.
Esdres, mestre de la Llei, estava dret dalt una tarima de fusta preparada expressament. Obrí el llibre a la vista de tot el poble, ja que des del lloc on era dominava tothom, i així que l’obrí, tot el poble es posà dret. Esdres beneí el Senyor, Déu gran, i tot el poble alçà les mans i respongué: Amén, amén. Després es prosternaren amb el front a terra, i adoraren el Senyor. Ell llegia ben clar el llibre de la Llei de Déu, i alguns levites n’exposaven el sentit perquè la lectura fos entenedora.
El governador Nehemies, el sacerdot Esdres, mestre de la Llei, i els levites que exposaven al poble el sentit de la Llei, digueren a tota la gent: «La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el nostre Déu: no us entristiu ni ploreu», perquè tota la gent plorava mentre escoltava les paraules de la Llei. Els digué, doncs: «Aneu-vos-en ara. Mengeu i beveu de gust i repartiu-ne als qui no s’havien portat res, que la diada d’avui és santa, dedicada a Déu, nostre Senyor. No us entristiu, que el goig del Senyor serà la vostra força».
A nosaltres ens costa d’imaginar un acte litúrgic d’aquesta durada!
A més, havien d’escoltar unes lectures en hebreu, llengua que ells no comprenien gens: pensem que a l’època a Jerusalem hom parlava arameu; i calia aturar la lectura, de tant en tant, perquè el traductor donés la versió en arameu.
Esdres, el sacerdot i Nehemies, el governador, han guanyat la partida: han aconseguit tornar a donar una ànima a aquest poble, que una vegada més, travessa una situació difícil.
Som a Jerusalem vers el 450 aC i l’exili a Babilònia s’havia acabat, el temple de Jerusalem finalment s’havia reconstruït i la vida continuava amb normalitat.
Malgrat tot, el poble havia perdut l’esperança, la seva principal característica.
La veritat és que hi ha seqüeles dels drames del segle anterior. Les cicatrius de la desfeta encara estaven molt tendres…
El miracle és que la fe del poble d’Israel ha sobreviscut a aquesta terrible prova.
Ja hem comentat que un dels problemes difícils durant el retorn de l‘exili, va ser l’entesa entre els nouvinguts de l’exili i els que hi havien anat a viure (pagans…) durant aquests cinquanta anys:
relaxament religiós, casaments mixtos… que feien molt difícil poder mantenir unes mínimes exigències de la fe jueva.
Fos llavors quan Esdres, el sacerdot, i Nehemies, el laic, uniren els seus esforços i aconseguiren del rei persa Artaxerxes, una missió per reconstruir les muralles de la ciutat; cal recordar que estaven sota dominació persa…
I per celebrar-ho, res millor que una celebració al voltant de la Paraula de Déu, plena de gaubança, amb molta gresca…
És perfecta la llei del Senyor,
i l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna seny als ignorants.
Els preceptes del Senyor són planers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls. R.
Venerar el Senyor és cosa santa,
es manté per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos,
tots són justíssims. R.
Les paraules que em surten dels llavis
i els pensaments que el meu cor medita,
que us siguin agradables, Senyor,
penyal meu, redemptor meu. R.
R. Les vostres paraules, Senyor, són esperit i
són vida. O bé: Al·leluia.
Ja ens hem trobat aquest salm algunes vegades… Així doncs, ja hem tingut l’oportunitat de valorar com és d’important la Llei per al poble d’Israel.
Per tal d’aprofundir més en la seva comprensió, podem cercar cites en el llibre del Deuteronomi. Aquest llibre, que és relativament tardà, va ser escrit en un temps en què el regne de Judà s’allunyava perillosament de la pràctica de la Llei; i va sonar com un veritable crit d’alarma…
És un record de tots els manaments de Moisès i de totes les seves advertències. Hi trobem una meditació sobre el paper de la Llei que no és altre que el d’educar el poble, mantenir-lo dintre del camí recte, podríem dir.
Va ser el rei de Jerusalem Josies qui va emprendre una reforma religiosa en profunditat, vers el 620 aC, prenent com a base aquest llibre del Deuteronomi.
Tot i que els sacrificis d’animals continuen en el Temple fins a l’any 70 dC, l’any de la seva destrucció, en les sinagogues els sacrificis van ser substituïts per la lectura, a partir de la restauració que acabem de comentar.
Ningú de la Bíblia dubtaria en afirmar que la llei és un instrument de llibertat. Nosaltres seríem més aviat temptats de veure-la com un jou. Nosaltres hi descobrim una paradoxa…
La imatge que se’ns dóna és la de l’àguila que ensenya a volar els seus aguilons… fins que siguin capaços de desempallegar-se per ells sols.
L’autor bíblic ha agafat aquesta imatge per dir que Déu dóna la seva llei als homes per tal d’ensenyar-los a volar amb llurs ales… Cap ombra de dominació; ans al contrari, Déu va provar una vegada per totes que el seu únic objectiu era el d’alliberar el seu poble.
“Llavors el Senyor es reservà el seu poble, els fills de Jacob, com a pròpia heretat. El trobà en una terra despoblada, entre els udols i la desolació del desert. El protegí i se n’ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls. Com l’àguila que desvetlla la niuada i voleteja sobre els seus aguilons, desplegava les ales, el prenia i el portava sobre el seu plomatge” (Dt 32,9-11).
“Quan el dia de demà el teu fill et pregunti: “Què volen dir aquestes normes, aquests decrets i aquestes prescripcions que el Senyor, el nostre Déu, us ha manat?”, tu li respondràs: “Érem esclaus del faraó a Egipte i amb mà forta el Senyor ens va fer sortir d’aquell país. Nosaltres mateixos vam veure els senyals i prodigis grandiosos i terribles que el Senyor envià contra Egipte, contra el faraó i tota la seva família. I a nosaltres ens va fer sortir d’Egipte per conduir-nos al país que ara ens dóna i que ja havia promès als nostres pares. El Senyor, doncs, ens ha manat de complir tots aquests decrets i de venerar-lo a ell, el nostre Déu; així serem feliços per sempre i ell ens conservarà la vida, com ha fet fins avui” (Dt, 20-24).
Quan el rei Josies emprèn la reforma per tornar al seu poble al camí recte, fa que el seu poble conegui millor aquest llibre; va tenir presents els seus germans del Nord, que van oblidar aquesta veritat elemental (recordem que Samaria, capital del Regne del Nord, va caure el 721 aC).
“Sàpigues bé que el Senyor, el teu Déu, no et dóna aquest país fèrtil en possessió perquè t’ho mereixis; tu ets un poble que sempre va a la seva” (Dt 9,6).
“El Senyor s’ha enamorat de vosaltres i us ha escollit d’entre tots els pobles, no perquè fóssiu un poble més nombrós que els altres, quan de fet sou el més petit de tots” (Dt 7,7)
El nostre salm reprèn aquesta lliçó d’humilitat:
“és ferm el que el Senyor disposa, dóna seny als ignorants”.
“els manaments del Senyor són transparents, il·luminen els ulls”.
I llavors, aquesta pràctica humil i quotidiana de la Llei pot transformar a poc a poc un poble sencer.
Tot practicant els manaments, hom aprèn a mirar Déu com un pare i els homes com germans.
Lectura de la primera carta de sant Pau als cristians de Corint
Germans, el Crist és com el cos humà: és un, encara que tingui molts membres, ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos. Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures, hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos, i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit. Ara bé, el cos no consta d’un sol membre, sinó de molts.
Si el peu deia: «Com que no sóc mà, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si l’orella deia: «Com que no sóc ull, no sóc del cos», no per això ja no seria del cos. Si tot el cos fos ull, com podria escoltar? Si tot el cos fos orella, com podria olorar? De fet, però, Déu ha distribuït en el cos cadascun dels membres com li sembla. Si tots els membres es reduïssin a un de sol, on seria el cos? Per això els membres són molts, però el cos és un de sol. L’ull no pot dir a la mà: «No em fas cap falta». Ni tampoc el cap als peus: «No em feu cap falta». Ben al contrari: els membres del cos que semblen més delicats són els més indispensables, els que ens semblen menys nobles, els cobrim amb més honor, els que ens semblen menys decents, els tractem amb una decència que no necessiten els que ja són decents. Déu ha disposat el cos de tal manera que dóna més honor als membres que més en necessiten, perquè no hi hagi desacord en el cos, sinó que tots els membres tinguin la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això, quan un membre sofreix, sofreixen amb ell tots els altres, i quan un membre és elogiat, tots els altres s’alegren amb ell. Doncs bé, vosaltres sou cos de Crist i cadascun formeu els seus membres.
Dins l’Església, Déu ha posat en primer lloc apòstols, en segon lloc profetes, en tercer lloc mestres, després els qui tenen poder d’obrar miracles, després els qui tenen la gràcia de donar la salut als malalts, d’ajudar els altres, de guiar-los, de parlar llenguatges misteriosos. No tothom ha de ser apòstol o profeta o mestre. No tothom ha d’obrar miracles, ha de tenir la gràcia de donar la salut als malalts, ha de ser capaç de parlar llenguatges misteriosos o ha de ser capaç d’interpretar-los.
Aquest llarg relat de Pau demostra quan de menys una cosa: que la comunitat de Corint tenia els mateixos problemes que nosaltres!
I Pau entra en un cabdal tema comunitari: La conjunció entre pluralitat i unitat.
Utilitza una faula que ja hom coneixia a l’antigor (la trobem a Esop, 700 abans de la nostra era): Una vegada hi havia… (totes les faules comencen així…) un home com tots els altres amb una excepció: tots els seus membres parlaven entre ells…
I un dia, els peus i les mans es revolten contra l’estómac…I decideixen fer vaga; han oblidat una cosa: si l’estómac mor de fam, no serà l’únic…
El cos és un tot, tothom necessita tothom!
Per sant Pau, la moralina d’aquesta faula és: les nostres diferències són la nostra oportunitat, a condició que en fem els instruments de la unitat.
En cap moment, Pau parla en termes de jerarquia o superioritat. Una sola cosa compte: el nostre Baptisme en l’únic Esperit.
Les mires humanes ja no són admissibles: mai més consideracions de superioritat o inferioritat. Les mires de Déu són ben diferents…
Què n’és de difícil, però, deixar de pensar en aquests termes de superioritat, de jerarquia, d’honors…
El que queda clar aquí és que Pau ens dóna una formidable lliçó de respecte: respecte de les diversitats, d’una part, i respecte de la dignitat de cadascú sigui quina sigui la seva funció.
Lectura de l’evangeli segons sant Lluc
Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure una narració dels fets ocorreguts entre nosaltres, guiant-se per l’ensenyament que hem rebut d’aquells que des del principi en foren testimonis de vista i després ho transmeteren de paraula. Havent pogut informar-me minuciosament de tot des dels orígens, jo també, il·lustre Teòfil, he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut.
En aquell temps, Jesús se’n tornà a Galilea ple del poder de l’Esperit. La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava. I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte anà a la sinagoga, com tenia costum, i s’aixecà a llegir. Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà i trobà el passatge on hi ha escrit: «L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, ja que ell m’ha ungit per portar la bona nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor». Després plegà el volum, el donà a l’ajudant de la sinagoga i s’assegué. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en Jesús. Ell començà dient-los: «Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura».
Lluc escriu per a una persona important (Teòfil), bona coneixedora i seguidora de la religió jueva, perplexa per tota una colla d’informacions que li han arribat sobre el messianisme de Jesús i sobre els seus seguidors.
Per això ha demanat l’opinió de Lluc, un cristià il·lustrat. Lluc li respon amb un llibre amb dues parts: una sobre
Jesús (Evangeli) i l’altra sobre les Comunitats cristianes (Fets dels Apòstols)
Certament hi va haver una predicació oral abans que els evangelis fossin escrits; Lluc també reconeix que no va ser testimoni ocular dels fets i només va poder-se informar a partir dels testimonis oculars, la qual cosa ens fa suposar que eren vius quan Lluc ho va escriure.
“… he decidit escriure-t’ho en una narració seguida, perquè coneguis la solidesa de l’ensenyament que has rebut”.
Podem suposar que la predicació de la Resurrecció de Crist va començar des de la Pentecosta i que l’evangeli de Lluc va ser escrit més tard, abans, però, de la mort dels darrers testimonis oculars, el que dóna una data límit vers els anys 80-90 de la nostra era.
El relat que llegim avui se situa després del baptisme de Jesús i del relat de les temptacions en el desert.
I tot pintava bé aquell matí:
“La seva anomenada s’estengué per tota la regió. Ensenyava a les sinagogues d’ells i tothom el lloava”.
Però durant el silenci fervent, posterior a la seva lectura, Jesús, tranquil·la ment, fa una afirmació d’una tremenda audàcia:
“Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”.
Aquest text d’Isaïes feia referència al Messies (Crist en grec). I en aquesta època no hi havia rei a Jerusalem però se n’esperava un d’ideal que aportaria al seu poble la llibertat, la justícia i la pau.
Clarament, Jesús de Natzaret, el fill del fuster, no podia pretendre ser aquest Rei-Messies que hom esperava. Jesús és el Messies que s’esperava, però tan diferent del que hom esperava!
La religió jueva havia pres forma de promesa. Israel sempre ha estat un poble petit entre altres pobles més grans i poderosos que l’han dominat. Com a poble petit encarna la petitesa, debilitat i explotació de tantes i tantes persones i pobles també dèbils i explotats.
Els seus profetes tenien la missió de mantenir l’esperança oferint, de part de Déu, la promesa d’una salvació– llibertat.
I aquí queda palesa l’absoluta novetat de Jesús: “Això que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de l’Escriptura”. Jesús no és un profeta més, que alimenta l’esperança, sinó aquell en qui aquesta esperança troba el seu acompliment.
Com Teòfil, ens cal buscar orientació.
Sortosament, avui dia són multitud les persones que, des de la fe i amb rigor intel·lectual, ens poden ajudar i ens ajuden.
Heus aquí la “tasca” que es proposa Lluc: demostrar a Teòfil que el Crucificat és també el Ressuscitat, i el Messies que Israel esperava; i que els qui creuen en ell són realment salvats i lliures. Tota la resta de l’Evangeli està destinada a fer entendre aquest canvi de perspectiva.
Procurar als cecs el retorn de la llum té un sentit profund, de canvi en la manera de veure. En tots els Evangelis la figura del cec es converteix en un paradigma eloqüent de l’ésser humà.
Esdres, el sacerdot i Nehemies, el governador, han guanyat la partida: han aconseguit tornar a donar una ànima a aquest poble, que una vegada més, travessa una situació difícil.
El miracle és que la fe del poble d’Israel ha sobreviscut a aquesta terrible prova.
Ningú de la Bíblia dubtaria en afirmar que la llei és un instrument de llibertat. Nosaltres seríem més aviat temptats de veure-la com un jou. Nosaltres hi trobem una paradoxa…
…l’àguila que ensenya a volar els seus aguilons… fins que siguin capaços de desempallegar-se per ells sols.
L’autor bíblic ha agafat aquesta imatge per dir que Déu dóna la seva llei als homes per tal d’ensenyar-los…
Cap ombra de dominació; ans al contrari, Déu va provar una vegada per totes que el seu únic objectiu era el d’alliberar el seu poble.
Tot practicant els manaments, hom aprèn a mirar Déu com un pare i els homes com germans.
…Pau entra en un cabdal tema comunitari: La conjunció entre pluralitat i unitat.
El cos és un tot, tothom necessita tothom!… les nostres diferències són la nostra oportunitat, a condició que en fem els instruments de la unitat.
Què n’és de difícil, però, deixar de pensar en aquests termes de superioritat, de jerarquia, d’honors…
…Pau ens dóna una formidable lliçó de respecte: respecte de les diversitats, d’una part, i respecte de la dignitat de cadascú sigui quina sigui la seva funció.
Lluc…només va poder-se informar a partir dels testimonis oculars…
Jesús és el Messies que s’esperava, però tan diferent del que hom esperava!
Israel sempre ha estat un poble petit…Com a poble petit encarna la petitesa, debilitat i explotació de tantes i tantes persones i pobles també dèbils i explotats.
Jesús no és un profeta més, que alimenta l’esperança, sinó aquell en qui aquesta esperança troba el seu acompliment.
Com Teòfil, ens cal buscar orientació…Lluc li vol demostrar que el Crucificat és també el Ressuscitat, i el
Messies que Israel esperava; i que els qui creuen en ell són realment salvats i lliures. Tota la resta de l’Evangeli està destinada a fer entendre aquest canvi de perspectiva.
Procurar als cecs el retorn de la llum té un sentit profund, de canvi en la manera de veure. En tots els
Evangelis la figura del cec es converteix en un paradigma eloqüent de l’ésser humà.
1 Es van congregar, com un sol home, a Jerusalem, a la plaça que hi ha davant la porta de les Aigües, i van demanar a Esdres, el mestre de la Llei, que portés el llibre de la Llei de Moisès, que el Senyor havia donat a Israel. 2 El sacerdot Esdres va portar el llibre de la Llei davant el poble reunit. Hi havia homes, dones i infants amb ús de raó. Era el dia primer del mes setè. 3I allí, a la plaça de davant la porta de les Aigües, des de l’alba fins al migdia, Esdres va anar llegint el llibre de la Llei davant de tothom: homes, dones i infants amb ús de raó. Tot el poble escoltava atentament la lectura.
4 Esdres, el mestre de la Llei, estava dret damunt una tribuna de fusta, preparada expressament per a l’ocasió. Tenia drets al seu costat, a la dreta Matitià, Xema, Anaià, Urià, Hilquià i Maasseià, i a l’esquerra Pedaià, Mixael, Malquià, Haixum, Haixbadana, Zecarià i Meixul·lam. 5 Esdres, que estava situat per damunt del poble, va obrir el llibre davant de tothom, i llavors tot el poble es posà dret. 6 Esdres va beneir el Senyor, Déu gran, i tota l’assemblea va alçar les mans i respongué: «Amén! Amén!» Després s’agenollaren i es prosternaren fins a tocar a terra amb el front per adorar el Senyor. 7 Mentre el poble s’estava dret al seu lloc, alguns levites li explicaven la Llei. Eren: Jeixua, Binnui, Xerebià, Jamín, Acub, Xabetai, Odavià, Maasseià, Quelità, Azarià, Jozabad, Hanan i Pelaià.
8 Llegien de manera clara el llibre de la Llei de Déu i n’exposaven el sentit, perquè la lectura fos entenedora.
9En sentir les paraules de la Llei, tot el poble plorava. Per això Nehemies, que era el governador, Esdres, el sacerdot i mestre de la Llei, i els levites que explicaven el text a la gent, els van dir:
– La diada d’avui és santa, dedicada al Senyor, el vostre Déu: no us lamenteu ni ploreu.
10 Esdres va afegir:
– Aneu, mengeu bé, beveu bones begudes i repartiu-ne als qui no tenen res preparat, perquè la diada d’avui és santa, dedicada al nostre Senyor. No us entristiu: la joia que ve del Senyor és la vostra força.
11També els levites miraven de calmar la gent. Deien:
– No ploreu més, que avui és un dia sant. No estigueu tristos!
12Llavors tot el poble se n’anà a menjar i beure, i van compartir-ho tot. I van celebrar una gran festa, ja que havien entès el sentit de les paraules amb què havien estat instruïts.
13L’endemà, els caps de llinatge de tot el poble, juntament amb els sacerdots i els levites, es van reunir amb Esdres, el mestre de la Llei, per estudiar amb detall els ensenyaments de la Llei. 14En la Llei que el Senyor havia prescrit per mitjà de Moisès, van trobar-hi escrit que els israelites havien d’habitar en cabanes durant tots els dies de la festa del mes setè, 15i que havien de difondre la següent proclama per Jerusalem i les altres poblacions: «Sortiu a la muntanya i porteu branques d’olivera, d’ullastre, de murtra, de palmera i d’altres arbres frondosos per a fer cabanes, tal com està escrit.»
16 Llavors el poble anà a cercar el brancatge i es van fer cabanes, uns al terrat de casa o al pati, altres als atris del temple de Déu, o a la plaça de la porta de les Aigües, o a la plaça de la porta d’Efraïm. 17Així tota la comunitat dels qui havien tornat de la captivitat es van construir cabanes i hi vivien. Era la primera vegada que els israelites tornaven a fer-ho des dels temps de Josuè, fill de Nun. L’alegria que tingueren va ser immensa. 18 Cada dia, des del primer dia de la festa fins a l’últim, Esdres llegia un fragment del llibre de la Llei de Déu. La festa va durar set dies, i acabà el dia vuitè, tal com està prescrit, amb un aplec sagrat de cloenda.
El cel parla de la glòria de Déu *
1 Per al mestre de cor. Salm del recull de David.
2 El cel parla de la glòria de Déu, *
l’estelada anuncia el que han fet les seves mans.
3 Els dies, l’un a l’altre es transmeten la paraula,
l’una a l’altra se la revelen les nits.
4 Silenciosament, sense dir res,
sense que ningú els senti la veu,
5 el seu anunci s’escampa a tota la terra,
arriba el seu llenguatge fins als límits del món.
En el cel * hi ha posat un pavelló per al sol,
6 i el sol en surt com un espòs de la cambra,
radiant com un atleta que es llança a la cursa.
7 Surt d’un extrem del cel i volta fins a l’altre:
res no s’escapa de la seva escalfor.
8 És perfecta la llei del Senyor, *
l’ànima hi descansa;
és ferm el que el Senyor disposa,
dóna saviesa als senzills.
9 Els preceptes del Senyor són dreturers,
omplen el cor de goig;
els manaments del Senyor són transparents,
il·luminen els ulls.
10 Venerar el Senyor és cosa santa,
dura per sempre;
els determinis del Senyor són ben presos, *
tots són justíssims. *
11 Són més desitjables que l’or fi, *
més que l’or a mans plenes;
són més dolços que la mel *
regalimant de la bresca.
12 El teu servent * hi troba la claror,
és molt profitós d’observar-los.
13 Però qui s’adona d’una falta involuntària?
Purifica’m del que em passa inadvertit. *
14 Preserva’m de l’orgull,
que no s’apoderi del teu servent. *
Així seré irreprensible,
i net d’una gran culpa.
15 Que et complaguin les paraules dels meus
llavis
i es mantinguin davant teu els pensaments del
meu cor, *
Senyor, penyal meu, redemptor meu!
Després de la missió a la ciutat d’Atenes, il·lustrada en el llibre dels Fets dels Apòstols amb el cèlebre discurs de l’Areòpag (Ac 17,22-31), Pau va emprendre l’evangelització de Corint (Ac 18,1-18), on va fer estada aproximadament un any i mig, entre l’hivern del 50 i l’estiu del 52.
Corint, capital de la província romana d’Acaia, era una ciutat reconstruïda feia uns cent anys, plena de vitalitat i de prosperitat, sobretot a causa de la seva situació geogràfica entre dos mars, amb un port oriental que donava al mar Egeu i un altre d’occidental que donava a l’Adriàtic.
La ciutat passava de mig milió d’habitants, dues terceres parts dels quals eren esclaus, i tots plegats formaven una barreja de races, de cultures i de religions.
A més de tenir fama de ser una ciutat populosa i rica, era coneguda per la corrupció i la disbauxa, fins al punt que existia el verb «corintejar» per a designar un estil de vida llicenciós.
La comunitat cristiana a la qual s’adreça aquesta carta devia ser força nombrosa. Formada per uns quants centenars de persones, representaven una minoria insignificant en el conjunt de la població, però configuraven una església local contrastada i variada. L’església de Corint reflectia algunes de les característiques de la ciutat de Corint, tant pel que fa a la diversa condició social dels seus membres com pel que fa a les qüestions que s’hi plantejaven:
Grans diferències entre pobres i rics (11,21-22); nombre majoritari de gent pobra (1,26-28) i d’esclaus (7,21); discussions internes entre grups diversos (1,11-12), i fins i tot plets entre membres de la comunitat portats davant els tribunals romans (6,1-11); permissivitat en qüestions de moral sexual (5,1-2; 6,12-20); seducció de la saviesa i l’eloqüència (1,18-2,16); atracció per les manifestacions espectaculars i secretistes de les anomenades «religions mistèriques», amb el perill que fossin imitades en les reunions cristianes (14,26-38).
1 Són molts els qui han emprès la tasca d’escriure un relat dels fets que s’han acomplert entre nosaltres, 2 valentse del que ens han transmès els qui des del principi en foren testimonis oculars i després esdevingueren servidors de la Paraula. * 3 També jo, havent-me informat minuciosament de tot des dels orígens, he decidit d’escriure-t’ho, il·lustre Teòfil, * en una narració ordenada, 4 perquè constatis la solidesa dels ensenyaments que has rebut.
5 En temps d’Herodes, rei de Judea, * hi havia un sacerdot del torn d’Abià * que es deia Zacaries. La seva muller, descendent d’Aaron, es deia Elisabet. 6 Tots dos eren justos davant de Déu i irreprensibles en el compliment de tots els manaments i les observances del Senyor. 7 Però no tenien fills, perquè Elisabet era estèril * i tots dos eren ja d’edat avançada.
8 Un dia, mentre Zacaries era al temple oficiant davant de Déu amb els del seu torn, 9 segons el ritual dels sacerdots, li tocà per sorteig d’entrar al santuari del Senyor a oferir l’encens. * 10 A l’hora de l’ofrena, tota l’assemblea del poble s’estava a fora pregant. 11 Llavors se li va aparèixer un àngel del Senyor, * a la dreta de l’altar de l’encens. * 12 Zacaries, en veure’l, es va torbar i la por s’apoderà d’ell. * 13 Però l’àngel li digué:
—No tinguis por, Zacaries: la teva súplica ha estat escoltada. Elisabet, la teva muller, et donarà un fill, i li posaràs el nom de Joan. 14 En tindràs una gran joia, i molts s’alegraran del seu naixement. 15 Serà gran als ulls del Senyor; no beurà vi ni altres begudes alcohòliques * i quedarà ple de l’Esperit Sant ja des de les entranyes de la mare. * 16 Farà que molts israelites tornin cap al Senyor, el seu Déu. 17 Anirà al davant del Senyor amb l’esperit i el poder d’Elies: * farà que els pares es reconciliïn de cor amb els fills * i portarà els rebels a la saviesa dels justos. Així prepararà per al Senyor un poble ben disposat.
18 Zacaries preguntà a l’àngel:—Com puc saber que serà així? Jo ja sóc vell i la meva dona també és d’edat avançada. 19 L’àngel li va respondre: —Jo sóc Gabriel * i m’estic a la presència de Déu. * És ell qui m’ha enviat a parlar-te i a anunciar-te aquestes bones noves. 20 I ara quedaràs mut, no podràs parlar fins al dia que passi tot això: tu no has cregut les meves paraules, però al seu temps es compliran. *
21 Mentrestant, el poble esperava Zacaries, estranyat que s’estigués tanta estona dins el santuari. 22 Quan finalment va sortir, no podia parlar-los, i comprengueren que mentre era al santuari havia tingut una visió. Se’ls adreçava només amb senyes, perquè continuava estant mut.
23 Quan es van acabar els dies del seu servei sacerdotal, * Zacaries se’n tornà a casa seva. 24 Al cap de poc temps, la seva muller Elisabet va quedar embarassada. Durant cinc mesos ella es mantingué apartada i es deia: 25 «Com ha obrat amb mi el Senyor! Ha volgut treure’m la vergonya que passava.» *
26 El sisè mes, Déu envià l’àngel Gabriel en un poble de Galilea * anomenat Natzaret, 27 a una noia verge, compromesa en matrimoni * amb un home de la casa de David que es deia Josep. * El nom de la noia era Maria. 28 L’àngel entrà a trobar-la i li digué:
—Déu te guard, * plena de la gràcia del Senyor! Ell és amb tu.
29 Ella es va torbar en sentir aquestes paraules i pensava per què la saludava així. 30 L’àngel li digué:
—No tinguis por, Maria. Has trobat gràcia davant de Déu. 31 Concebràs i tindràs un fill, i li posaràs el nom de Jesús. * 32 Serà gran i l’anomenaran Fill de l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare. * 33 Regnarà per sempre sobre el poble de Jacob, i el seu regnat no tindrà fi. *
34 Maria preguntà a l’àngel:
—Com podrà ser això, si jo sóc verge? *
35 L’àngel li respongué:
—L’Esperit Sant vindrà sobre teu * i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; * per això el fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu. * 36 També Elisabet, la teva parenta, ha concebut un fill a les seves velleses; ella, que era tinguda per estèril, ja es troba al sisè mes, 37 perquè per a Déu no hi ha res impossible. *
38 Maria va dir:
—Sóc la serventa del Senyor: que es compleixi en mi la teva paraula.
I l’àngel es va retirar.
39 Per aquells dies, Maria se n’anà de pressa a la Muntanya, en un poble de Judà, * 40 va entrar a casa de Zacaries i saludà Elisabet. 41 Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l’infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l’Esperit Sant. 42 Llavors va exclamar amb totes les forces:
—Ets beneïda entre totes les dones * i és beneït el fruit de les teves entranyes! 43 Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor em vingui a visitar? * 44 Tan bon punt he sentit la teva salutació, l’infant ha saltat de goig dins les meves entranyes. 45 Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t’ha anunciat es complirà.
46 Maria digué: *
—La meva ànima magnifica el Senyor, *
47 el meu esperit celebra Déu que em salva, *
48 perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa; *
des d’ara totes les generacions em diran benaurada,
49 perquè el Totpoderós obra en mi meravelles;
el seu nom és sant, *
50 i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació. *
51 »Les obres del seu braç són potents: *
dispersa els homes de cor altiu,
52 derroca els poderosos del soli
i exalta els humils; *
53 omple de béns els pobres, *
i els rics se’n tornen sense res.
54-55 »Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre. *
56 Maria es va quedar uns tres mesos amb ella, i
després se’n tornà a casa seva.
57 Quan se li va complir el temps, Elisabet infantà
un fill. 58 Els veïns i els parents sentiren a dir que el
Senyor li havia mostrat el seu amor, i tots la felicitaven.
59 Al cap de vuit dies es reuniren per circumcidar
l’infant * i volien que es digués Zacaries, com el seu
pare. 60 Però la seva mare s’hi va oposar dient:
—No! S’ha de dir Joan! *
61 Ells li replicaren:
—Però si no hi ha ningú de la família que porti
aquest nom!
62 Llavors feren senyes al pare i li preguntaven com
volia que es digués. 63 Ell va demanar unes
tauletes i va escriure-hi: «El seu nom és Joan.» Tots
van quedar meravellats. 64 A l’instant se li destravà la
llengua i començà a parlar beneint Déu. 65 Un gran
respecte s’apoderà de tots els veïns. La gent parlava
d’aquestes coses per tota la muntanya de Judea, 66 i
tothom qui ho sentia ho guardava en el seu cor i es
preguntava: «Què serà aquest infant?»
Realment, la mà del Senyor era amb ell. *
67 Zacaries, el pare de Joan, quedà ple de l’Esperit
Sant i es posà a profetitzar dient:
68 —Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: *
ha visitat el seu poble * i l’ha redimit; *
69 fa que s’aixequi un salvador poderós *
a la casa de David, el seu servent,
70 com havia anunciat de temps antic
per boca dels seus sants profetes:
71 ell ens salva de tots els enemics,
de les mans dels qui ens volen mal. *
72 Ha mostrat així el seu amor als nostres pares,
s’ha recordat de l’aliança santa
73 que jurà al nostre pare Abraham, *
prometent de concedir-nos que, 74 sense por,
lliures dels enemics, li donem culte,
75 amb santedat i justícia, tota la vida.
76 »I a tu, infant, et diran profeta * de l’Altíssim,
perquè aniràs al davant del Senyor
a preparar els seus camins; *
77 faràs saber al poble que li ve la salvació,
que li són perdonats els seus pecats. *
78 Per l’amor entranyable del nostre Déu,
ens visitarà el sol naixent que ve del cel, *
79 per il·luminar els qui viuen a la fosca,
a les ombres de la mort, *
i guiar els nostres passos per camins de pau. *
80 L’infant creixia i s’enfortia en l’Esperit, * i va viure al desert fins al dia que es manifestà a Israel.
1 Jesús, ple de l’Esperit Sant, * se’n tornà del Jordà. * L’Esperit el va conduir pel desert 2 durant quaranta dies, * i era temptat pel diable. * En tots aquells dies no va menjar res, i quan s’hagueren acabat, va tenir fam. 3 El diable li digué: —Si ets Fill de Déu, * digues a aquesta pedra que es torni pa. *
4 Però Jesús li va respondre: —L’Escriptura diu: L’home no viu només de pa. *
5 Després el diable se l’endugué enlaire, li va mostrar en un instant tots els reialmes del món 6 i li digué:
—Et donaré tota l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes: me l’han confiada a mi, i jo la dono a qui vull. 7 Adora’m i tot serà teu. 8 Jesús li respongué: —Diu l’Escriptura: Adora el Senyor, el teu Déu, serveix-lo només a ell. *
9 Després el conduí a Jerusalem, el va posar al punt més alt del temple * i li digué:
—Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix. 10 Diu l’Escriptura: Donarà ordre als seus àngels de guardar-te. 11 I encara: Et duran a les palmes de les mans perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres. *
12 Jesús li contestà: —Diu l’Escriptura: No temptis el Senyor, el teu Déu. *
13 Un cop el diable hagué acabat tota mena de temptacions, s’allunyà d’ell fins al temps oportú. *
14 Llavors Jesús, ple del poder de l’Esperit, * se’n tornà a Galilea. * La seva anomenada es va estendre per tota la regió. 15 Ensenyava a les seves sinagogues, i tothom el lloava.
16 I se n’anà a Natzaret, on s’havia criat. El dissabte, com tenia per costum, va entrar a la sinagoga i s’aixecà a llegir. 17 Li donaren el volum del profeta Isaïes, el desplegà * i va trobar el passatge on hi ha escrit:
18 L’Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits,
19 a proclamar l’any de gràcia del Senyor. *
20 Després plegà el volum, el retornà al responsable del culte de la sinagoga * i es va asseure. Tots els qui eren a la sinagoga tenien els ulls posats en ell. 21 Aleshores començà dient-los: *
—Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d’escoltar.
22 Tothom l’aprovava i es meravellava de les paraules plenes de gràcia que sortien de la seva boca. * I deien:
—¿No és fill de Josep, aquest?
23 Ell els digué: —Ben segur que m’aplicareu aquella dita: “Metge, cura’t a tu mateix!” “Tot el que hem sentit a dir que feies a Cafarnaüm, * fes-ho també aquí al teu poble.” *
24 I afegí: —En veritat us dic que cap profeta no és ben rebut al seu poble. 25 Més encara, us asseguro que en temps d’Elies, quan el cel es va tancar durant tres anys i sis mesos i una gran fam s’estengué per tot el país, hi havia moltes viudes a Israel, 26 però Elies no va ser enviat a cap d’elles, sinó a una dona viuda de Sarepta de Sidó. * 27 I en temps del profeta Eliseu, hi havia molts leprosos a Israel, però cap d’ells no fou purificat, sinó Naaman, de Síria. *
28 En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga es van omplir d’indignació; * 29 es van aixecar, el van empènyer fora del poble i el dugueren fins a un espadat de la muntanya sobre la qual era edificat el poble, amb la intenció d’estimbar-lo. 30 Però Jesús va passar entremig d’ells i se’n va anar.
31 Després va baixar a Cafarnaüm, població de Galilea, * i el dissabte hi ensenyava. 32 La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat. *
33 En aquella sinagoga hi havia un home posseït d’un dimoni, un esperit maligne, que es posà a cridar amb tota la força:
34 —Ah! Per què et fiques amb nosaltres, * Jesús de Natzaret? ¿Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: el Sant de Déu! *
35 Però Jesús el va increpar dient: —Calla i surt d’aquest home! Llavors el dimoni el llançà allà al mig i en va sortir sense fer-li cap mal. 36 Tots quedaren molt sorpresos i comentaven entre ells:
—Què són aquestes paraules? Dóna ordres amb autoritat i amb poder als esperits malignes i els fa sortir! *
37 I la seva fama s’anava escampant per tots els indrets d’aquella regió.
38 Quan va anar-se’n de la sinagoga, entrà a casa de Simó. * La sogra de Simó tenia una febre molt alta, i van demanar a Jesús que fes alguna cosa per ella. 39 Jesús se li acostà, va increpar la febre, i la febre la va deixar. * Ella es va aixecar a l’instant i es posà a servir-los.
40 Així que el sol s’hagué post, tots els qui tenien malalts afectats per diverses malalties els portaven cap a Jesús.
Ell imposava les mans a cada un i els curava. 41 De molts en sortien dimonis cridant i dient-li: —Tu ets el Fill de Déu!
Però Jesús els increpava i no els deixava parlar, perquè sabien que era el Messies. *
42 Un cop s’hagué fet de dia, sortí i se n’anà en un lloc solitari. La gent el buscava i, quan van arribar al lloc on ell era, el volien retenir perquè no els deixés. 43 Però ell els digué:
—Cal que també anunciï la bona nova del Regne de Déu a les altres poblacions, que per això he estat enviat.
44 I anava predicant per les sinagogues del país dels jueus.
