Menu
els LXX tradueixen sempre per anatema l’herem de l’Antic Testament, que significa “separació” i,
respectivament, allò que està separat, prohibit als homes i consagrat a Déu. En el judaisme bíblic hom aplicà el
nom, d’antuvi, a les ofrenes fetes a Déu separades de lú’s profà. Més comunament significà la sentència
d’extermini del botí de guerra sobre el qual havia estat decretada la maledicció de Déu. En el cristianisme, a partir
del concili d’Elvira (306 aprox.), l’anatema esdevingué el procediment regular contra els heretges o contra els qui
combatien els dogmes i l’autoritat de l’Església. Les actes dels concilis en què eren dirimides qüestions de fe
acostumaven a acabar amb una sèrie d’anatemes contra els qui sostinguessin el contrari d’allò que havia definit el
concili. Normalment, era el bisbe el qui havia de pronunciar l’anatema.
Pàgines on es fa servir la paraula: Anatema
